Lo nòrd-èst de Velai (a l' èst d'una linha Sinjau - Fai) es reputat èstre dialectalament vivaroaupenc, mès las formas de lenga permeton aisadament la compreneson amb l'auvernhat.
Pèire Nauton li dona lo nom d'Anfizòna e i vei un domeni de transicion de l’occitan vèrs l' arpitan[1].
Los parlars protestants de Velai foguèron estudiats tardivament (annadas oitanta) e èran ignorats dels dialectològs istorics (Juli Ronjat, Pèire Bèc, Albèrt Dauzat...).. Aquela enclava (Maset de Sent Vòi, Lo Chambon ) practica un "conservatisme fonetic" (garda las consonantas finalas...).
Article indefinit : delh/delhs o dos o daus/alh/alhs (dau/daus/au/aus en auvernhat)
Manten dels diftongs e triftongs (= lengadocian)
Transformacion de la -l- intervocalica en -v-. Ex: movin per molin
Vocalizacion de la -l finala provenent de -l- intervocalica latina simpla: l'ostau.
Manten dels grops SC, ST e SP
Pas gaire d'aferèsa e d'utilizacion de la Z eufonica davant vocala : ai e non Z-ai; es e non Z-es.
Un tèxt velaiés : trach de la scèna 1 de Monsieur Lambert (1757) A la fin sei content d’èstre còsse* delh Puèi Mos dos chins embé ieu velhèrem tota la nuèit Si poirem atrapar quauqu’un per las charrèiras Que faja carilhon o que geta de pèiras Ieu los arrestarai, mès que dise a mos chins: Pilhatz los, barbelhaus, aquò son de coquins!
Regis Masoier e Victorin Bonnefoi : escriguèron "Per rire badatz me" (1911) ° dins la lenga del barri popular del Potzaròt del Puèi
Albèrt Bodon Lashermas : foguèt adobat coma poëta provençau per Frederic Mistral[2]. Chausiguèt d'escriure en provençau.
Enric Verdier : (1911-200?) teniá la "cronica patoesa" del jornal local quotidian del Puèi "L'éveil" dusca las annadas 2000
Mile Toenabrus (Emile Brun, 1905-2000) : lo president "dos amics delh patoès velaiés" escriguèt una òbra consequenta (tanben en qualitat literària) dins las annadas setanta e oitanta del sègle XX.