La literatura grega engloba tant els escrits de l'antiga Grècia, corresponents a la literatura clàssica, com les obres produïdes a Grècia o en altres països emprant el grec.
Precedents
La primera literatura grega està composta de llegendes i mites[1] que es transmetien de forma oral. Molts d'ells s'han perdut amb el pas del temps i en conservem resums parcials en altres obres o recordatoris, com els de la Crestomatia de Procle.[2]
Literatura grega antiga
Bust d'Homer
Poesia èpica
Les primeres obres destacables, que seran el model de tota la literatura grega posterior, són els dos poemes èpics d'Homer, La Ilíada i l'Odissea.[3] En ells es narren episodis de la Guerra de Troia i la tornada dels herois a casa, usant part dels mites de l'època arcaics i forjant epítets i fórmules que esdevindran clàssics. D'una època similar és Hesíode, que també barreja èpica i mitologia, però amb una presència més clara de l'autor.[4][5]
Poesia lírica
L'elegia és el primer gènere del qual es conserven obres, com les d'Arquíloc,[6][7] que canta a la seva pàtria destruïda per la guerra. Dins el període preclàssic va florir l'oda com a cançó amorosa, que va dotar a la lírica de l'intimisme que l'acompanyaria en segles posteriors. Els autors més destacats són Safo,[8]Anacreont[9][10] o Alceu.[11]
Anacreont
A la Grècia Antiga part de la poesia estava destinada a ser cantada en cor a festivals i concursos, com els versos de Píndar, que lloava els vencedors als Jocs Olímpics inserint descripcions sobre llinatges, pàtries i pregàries als déus.[12]
Ja al període hel·lenístic, Cal·límac va compondre himnes als déus on els retrata com a gairebé humans, lluny de la solemnitat i la màgia homèriques.[13] Aquest model va inspirar les representacions artístiques posteriors, plenes d'escenes domèstiques.[14]Teòcrit, per la seva banda, va ser el principal poeta pastoral.[15]
Poesia dramàtica
A Grècia van sorgir els dos grans gèneres teatrals: la tragèdia i la comèdia. La primera tractava de temes nobles i passions complexes, mentre que la segona tenia un final feliç, un to més lleuger i predominaven els embolics de trama amorosa. Els tràgics més destacats componien cicles de rerefons mític i llegendari: Èsquil,[16][17]Sòfocles[18][19] i Eurípides.[20][21] El comediògraf de més èxit va ser Aristòfanes[22][23] i a la segona època (l'anomenada comèdia nova), Menandre.[24][25]
Prosa
Dins la prosa, composta per ser llegida, el gènere per excel·lència va ser la història, amb Heròdot[26][27][28] i Tucídides,[29][30][31][32] que se centren en el període de conflicte entre Grècia i Pèrsia. El primer és més imparcial i té una vocació etnogràfica, mentre que el segon dona més importància als discursos i als personatges. Un altre historiador cabdal fou Xenofont.[33][34][35][36]
La faula va ser un gènere breu que buscava l'alliçonament moral a través de narracions on els protagonistes sovint eren animals. El principal impulsor va ser Isop, el model del qual va triomfar a Europa durant l'edat mitjana (amb els exempla) i a les faules neoclàssiques.[37][38][39][40]
L'oratòria va lligar-se a la democràcia atenenca, on els discursos polítics servien per persuadir els partidaris i ridiculitzar els adversaris. L'orador més brillant fou Demòstenes, que amb la seva passió va fer carrera malgrat les seves dificultats inicials.[41][42][43]
Demòstenes, en una pintura de Jean Lecomte du Nouÿ
Per la influència que va tenir posteriorment cal destacar l'obra de Teofrast, qui va descriure breument, com apunts entre narratius i enciclopèdics, els caràcters més usuals de la literatura. Els seus arquetips es poden rastrejar als personatges de drames i novel·les de tota Europa.[44][45][46][47]
La filosofia també té un caràcter literari, com els diàlegs de Plató,[48][49][50][51] els mites que usa per explicar el seu missatge o els tractats d'Aristòtil, precedents de l'assaig modern.[52][53][54][55][56][57] Aquests dos pensadors marquen dos pols oposats, idealisme i realisme, que perduraran en la tradició occidental.
Literatura romana d'Orient
Quan Grècia va passar a formar part de l'Imperi Romà d'Orient va aparèixer un nou tipus de literatura, lligada al cristianisme, a les refundicions i a les cròniques històriques. Inspirada en aquesta època (no escrita en ella) està la novel·la bizantina, que és una narració d'aventures de caràcter exòtic.