Verge A

La M87 té una població inusualment gran de cúmuls globulars, potser la més gran coneguda en una sola galàxia, en comparació dels 150-200 de la Via Làctia. En un sondeig de 2006, es va estimar que hi hauria uns 12.000 ± 800 cúmuls al voltant de l'M87.^[16]

En 1918, l'astrònom Heber Doust Curtis de l'Observatori Lick va descobrir un doll de matèria procedent de l'M87 que el va descriure com "un curiós llamp recte". Aquest doll de matèria o jet s'estén almenys 5.000 anys llum des del nucli de l'M87 i està format per matèria ejectada de la mateixa galàxia, probablement per un forat negre. Els astrònoms creuen que el forat negre d'aquesta galàxia té una massa aproximada de 3.000 milions de masses solars. A l'M87 també s'ha trobat una font intensa de raigs X. La seva proximitat significa que és una de les radiogalàxies més ben estudiades.

En les imatges realitzades pel telescopi espacial Hubble el 1999, el moviment del doll de matèria de l'M87 va ser calculat en de quatre a sis vegades la velocitat de la llum. Es creu que aquest moviment és el resultat visual de la velocitat relativista del doll de matèria, i no un moviment superlumínic veritable. No obstant això, la detecció de tal moviment protegeix la teoria que quàsars, objectes BL Lacertae i radiogalàxies poden ser el mateix fenomen, conegut com a galàxies actives, vistes des de diferents perspectives.^[17]

Les observacions fetes per l'observatori de raigs X Chandra indiquen la presència de llaços i anells en el gas calent d'emissió de raigs X que s'estén pel cúmul i envolta a l'M87. Aquests llaços i anells estan formats per ones de pressió. Les ones de pressió es formen per les variacions en la velocitat en què la matèria és ejectada pel forat negre supermassiu (anomenat M87*, pronunciat "ema vuitanta-set estel") en forma de dolls. La distribució dels llaços suggereixen que les erupcions menors ocorren cada 6 milions d'anys. Un dels anells, causat per una erupció major, és una ona de xoc de 85.000 anys llum de diàmetre al voltant del forat negre. Una altra característica notable són els fins filaments d'emissió de raigs X que s'estenen fins a una longitud de 100.000 anys llum i una gran cavitat en el gas calent causada per una gran erupció fa 70 milions d'anys.

Les erupcions regulars impedeixen una reserva gran de gas per al refredament i formació d'estrelles, la qual cosa implica que l'evolució de l'M87 s'ha pogut veure afectada de manera que s'ha impedit que es convertís en una galàxia espiral de gran proporcions. Les observacions també van comprovar la presència d'ones de sons: 56 octaves per sota del do4 per a les erupcions menors i 58 o 59 octaves per sota del do4 per a les majors.^[18]

L'M87 és també una font de raigs gamma. Aquests raigs són els més energètics de l'espectre electromagnètic; més d'un milió de vegades de major intensitat que la llum visible. Els raigs gamma procedents de l'M87 van començar a ser observats a la fi de la dècada de 1990, però més tard, gràcies als telescopis HESS, els científics han mesurat la variació del flux de raigs gamma i han descobert que els canvis es produeixen en qüestió de dies.

S'ha acceptat que al centre de l'M87 hi ha un forat negre supermassiu, amb una massa de diversos milers de milions de masses solars. No obstant això, el fet que les variacions puguin canviar al cap d'uns dies, fa que l'entorn immediat al forat negre supermassiu de l'M87, amb una grandària similar al sistema solar,^[19] sigui una prometedora font de raigs gamma. En general, a menor superfície, major rapidesa de variació i viceversa. S'ha especulat que la grandària del forat negre de l'M87 sigui semblant al del sistema solar.

La primera imatge del forat negre, que es va fer pública el dimecres 10 d'abril del 2019, va ser presa per l'anomenat EHT, sigles en anglès dEvent Horizon Telescope, una xarxa de vuit telescopis, gràcies a l'algorisme generat per un equip del Laboratori de Ciències de la Computació i intel·ligència artificial de l'Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT), el Centre d'Astrofísica Harvard-Smithsonian i l'Observatori Haystack del MIT, dirigits el 2016 per Katie Bouman, que llavors era estudiant de postgrau en el mateix MIT.^[20]