Llengües tupí-guaraní

El nom d'aquesta branca de les llengües macro-tupí prové de les tres llengües històricament més importants d'aquesta branca: el tupí, el tupinamba (que en la seva versió criollitzada fou anomenada ñe'engatú o língua geral) i el guaraní que és actualment és llengua oficial a Paraguai amb diversos milions de parlants.

Els tupinamba vivien al llarg de la costa, estant la major part de la població al que actualment és l'àrea de Rio de Janeiro i una mica més al nord. Aquest grup va ser el major dels grups indígenes amb el qual van contactar inicialment els portuguesos. La seva llengua arribava a tal extensió, que durant els segles xvi i xvii la seva llengua es va anomenar simplement língua brasílica o brasiliano, apareixent el nom tupinamba cap al segle xviii. El sacerdot José de Anchieta (1595) va documentar extensivament l'estadi més antic d'aquesta llengua, assenyalant que es tractava de la "llengua més usada al llarg de la costa de Brasil", superant en el primer període de la colonització al portuguès. El tupinamba ha estat una important font de préstecs lèxics al portuguès de Brasil, especialment pel que fa a la flora i la fauna. Diverses d'aquestes paraules s'han difós masivamene a altres llengües, entre elles: tapioca (< typy ^ʔók-a), jaguar (< jawár-a), mandioca (< mani ^ʔók-a), tucà (< tukán-a) o tapir (< tapi ^ʔír-a).

Els guaranís vivien al sud del que ara és São Paulo van ser el grup més ampli amb el qual els exploradors espanyols van tenir contacte en la costa est d'Amèrica del Sud. L'antic guaraní, documentat i descrit per Antonio Ruiz de Montoya (1639). A diferència del tupí i el tupinamba el guaraní no és una llengua extinta, sinó que amb el temps ha arribat a ser una de les més grans llengües indígenes d'Amèrica comptant en l'actualitat amb gairebé 5 milions de parlants (2007). El tupí pròpiament aquest estava estretament relacionat amb el tupinamba, encara que comparteix amb el guaraní l'absència de consonants finals. Els tupís vivien a l'àrea del que ara és São Paulo, en l'àrea de São Vicente i en el curs alt del riu Tieté. La forma criollitzada d'aquesta llengua es va dir língua geral paulista. En l'actualitat el tupí, a diferència de la versió criollitzada del tumpinambá o ñe'engatu, és una llengua extinta.

El terme tupí-guaraní va ser usat inicialment per Alfred Métraux, el primer antropóleg que va usar dades de les cròniques dels segles xvi i xvii sobre els tupinamba i els guraní. I encara que va haver-hi intents de classificació de les llengües d'aquesta branca en les dècades de 1940 i 1950, la primera classificació basada en dades lingüístiques, en lloc de dades geogràfiques o llistes de etnònims, és la de Rodrigues (1958) presentada originalment en el 32è Congrés Internacional d'Americanistes. Aquesta classificació va permetre reconèixer clarament la branca tupí-guaraní de la resta de llengües que conformen la família macro-tupí. La següent taula resumeix la classificació proposada per Rodrigues:

Existeixen moltes llengües tupí-guaraníes l'estructura fonològica de les quals i gramatical està prou alterada respecte al proto-tupí-guaraní, com per a justificar la hipòtesi que aquestes llengües són resultat de substitució lingüística en grups que prèviament parlaven altres llengües. Entre aquestes llengües resultat de substitució es trobarien el Chané, el Tapieté, l'Izoceño i l'Achí o Guayakí del subgrup 1; el Sirionó, el Yuqui i el Jorá del subgrup 2, i el Kokamá / Omáwa del subgrup 3.^[1]

Per altra banda, la classificació en subgrups es pot fer d'acord amb certs canvis compartits:

L'inventari fonològic reconstruït per al proto-tupí-guaraní (proto-TG) és el següent (Jensen, 1989):

La majoria de llengües modernes han simplificat aquest inventari fonològic havent-se perdut distincions. No obstant això, gràcies a la multitud de llengües supervivents ha estat possible reconstruir amb gran precisió no només l'inventari original sinó els processos fonològics propis de proto-TG.