Teatre Principal (Lleida)

L'actual Teatre Principal que coneixem no és el primer teatre que amb aquest nom s'ha aixecat a la capital de les Terres de Ponent. L'antic Teatre Principal es va incendiar l'any 1876 i estava situat molt a prop de l'actual, també al ben mig del Carrer Major. L'edifici del teatre s'havia adaptat a la construcció ja existent de l'antic convent que l'Orde dels Agustins havia aixecat entorn el 1778 i que amb la Llei de Desamortització passà a mans de l'estat.

Fou d'aquesta manera com un grup d'afeccionats a les arts escèniques i el mateix ajuntament hi instal·laren el Teatre Principal, amb una capacitat de 80 persones, on l'escenari ocupava l'espai del presbiteri mentre que la nau i les capelles servien de pati de butaques i de llotges. D'altra banda, la part de la sala Capitular i les dependències contigües es va convertir en un cafè molt freqüentat.

Malauradament, la matinada del 22 d'octubre de 1876 va patir un greu incendi que el calcinà per complet i el va deixar en estat ruïnós. Les cròniques de l'època mai van concretar l'origen de les flames.^[2]

L'any 1876 Lleida va perdre el seu teatre i no va ser fins al 29 de desembre de 1951 que es va inaugurar el Teatre Principal que coneixem en l'actualitat.^[3]

Durant els anys 40 i 41 tothom va pensar que Lleida necessitava un teatre, i alguns particulars, d'una banda, i la Paeria, de l'altra, varen posar en marxa diversos projectes. No va ser fins al 15 d'abril de 1947 que es va decidir obrir la convocatòria per a l'execució del teatre. Es van presentar dos projectes: un de Jaime Baldomá Vinós i un altre d'Humbert Puig Farrán i Manuel Cases Lamolla. Es va aprovar finalment el segon projecte.^[4]

El gener de 1948, Cases Lamolla i Puig Farran van dur a terme un gran pas per intentar desmarcar-se de la gran passivitat de l'ajuntament i van decidir continuar amb el projecte amb iniciativa privada, amb el suport municipal, però sense el caràcter públic i oficial amb el qual intervenia directament la societat “Teatro Principal, S.A.” de la qual formaven part.

De seguida van començar les tasques de compra de les propietats particulars, la formació d'una societat i la confecció del projecte, que finalment va reunir personalitats del món de Lleida, advocats, metges, comerciants, industrials, contractistes i propietaris.

Finalment, un cop acabat el teatre, que fou construït per Miquel Puigdevall amb els materials més nobles d'aquells moments, va ser inaugurat el 29 de desembre de 1951.

La iniciativa va tenir una acollida extraordinària i el Teatre Principal ha enriquit des d'aleshores l'oferta cultural a Lleida i ha viscut els batecs de la ciutat.

La construcció del nou teatre va comportar una sèrie de problemes que a poc a poc van anar-se resolent. El principal entrebanc fou l'adequació del projecte a un solar molt difícil, en què hi havia 12 finques de diferents propietaris; una d'elles, la número 13, que resultava gairebé impossible d'adquirir.^[5]

El solar tenia una superfície de 1.200 metres quadrats, en la qual es calculava un aforament de 1.500 espectadors. L'ample i alt de la sala en la part anterior eren de 20 metres i el fons de la platea, de 25 metres. L'espai de l'amfiteatre que el separava de l'escena en el seu fons era de 35 metres.^[6]

Durant les obres es van trobar restes dels baixos de la Casa del General construïda per la Generalitat a final del segle XVI.^[7]

Hi havia galeries de llotja al primer i al segon pis, i una galeria general amb entrada a part de la resta de localitats en un tercer pis. Es disposava de sis sortides i cinc escales. L'escenari disposava d'un espai de 9,50 metres per 18 metres.

La decoració exterior de la sala, salons i vestíbul es va fer a base de guix, ferro forjat i marbres; les pintures, a base de daurats, esmalts i estucats, i al sostre de la sala uns efectes de llum negra simulaven la nit exterior.

Damunt de la boca de l'escenari, unes pintures a l'estil de Josep Maria Sert evoquen els temes teatrals: la comèdia, la tragèdia, la farsa i l'òpera.

Tot l'edifici, tant l'exterior com l'interior, està ambientat amb elements clàssics. Els porxos tenen un pilar principal situat a la cantonada que dona a la Plaça de Sant Joan, i que en la seva reconstrucció ha estat reivindicat pel Governador Blondel, de qui s'hi pot trobar un bust. Tothom coneix aquest indret com el “Pilar del General”.

A l'entrada del teatre es van construir unes vitrines de diferents mides, als dos costats de la primera escalinata, dedicades a la mostra de propagandes d'espectacles i que van servir antigament com a reclam de les marques comercials de la ciutat de Lleida. Una d'elles estava ocupada pels productes de Suquets; una altra, més gran, feia de taquilla i en una altra es venia loteria.

Ja començada l'explotació del teatre, la direcció tècnica fou encarregada als germans Miquel i Jordi Cortada Argilés, persones ja enteses en afers culturals després de trenta anys de ser propietaris del Teatre Victòria.

La construcció del Teatre Principal responia a unes necessitats evidents de la societat de la ciutat, amb una visió política de futur creixement de la població. Fins aquell moment, Lleida s'abastia de petites sales que cobrien les aportacions culturals (teatre, música, dansa, etc.)

El nou teatre va ser concebut amb els avenços tecnològics d'infraestructura que corresponien al moment i amb un aforament que permetia fer actes de més magnitud. Va ser un respir per poder dur a terme activitats que requerien muntatges més complexos.

Pel que fa a l'aspecte musical, el fet de tenir un escenari gran amb uns equipaments de tramoies i també una fossa per a l'orquestra, el dotà d'uns avantatges molt valorats al moment de fer sarsueles, òperes, dansa i música simfònico-coral. Cal remarcar, també, que el públic podia gaudir d'un confort fins llavors poc usual, i que l'acústica era molt bona.

El teatre ha estat, també, un punt de llançament d'entitats i de persones de la vida cultural i musical de la ciutat. Per exemple, el concert de presentació oficial a la ciutat de l'Orfeó Lleidatà, el 9 de gener de 1953, en la seva segona etapa, després de la Guerra Civil, sota el mestratge del jove Lluís Virgili i Farrà; també el concert de presentació de la nova coral Sícoris el 19 de gener de 1969, sota la direcció d'Antoni Virgili i Farrà. Exponents referencials importants per a Lleida, sense oblidar músiques, músics i altres agrupacions vocals i instrumentals que s'hi ha presentat.^[2]