Richard Rodgers

Nascut en una família jueva a Queens, Nova York, Rodgers era fill de Mamie (Levy) i del doctor William Abrahams Rodgers, un metge destacat que havia canviat el nom de la família de Rogazinsky. Rodgers va començar a tocar el piano als sis anys. Va assistir a PS 166, Townsend Harris Hall i al DeWitt Clinton High School. Rodgers va passar els seus primers estius adolescents a Camp Wigwam (Waterford, Maine) on va compondre algunes de les seves primeres cançons.^[7]

Als 14 anys va compondre les seves primeres cançons. El 1919, es matriculà en la Universitat de Colúmbia, on es va fer amic de Lorenz Hart, el qual fou el seu llibretista, des de llavors. Desitjós d'adquirir una sòlida formació musical, el 1921 abandonà la Universitat per ingressar en l'Institut de Música de Nova York (ara Juilliard School), on estudià durant dos anys.^[8] Rodgers va ser influenciat per compositors com Victor Herbert i Jerome Kern, així com per les operetes que els seus pares el van portar a veure a Broadway quan era petit. Continua la seva col·laboració amb Hart, però tardaria encara cert temps en imposar-se.^[9] Molts anys més tard reprengué els estudis universitaris, ja que el 1949 es doctorà en Lleis, en el Drury College, i el 1954 aconseguí la llicenciatura en Llengua i Literatura Hebrea, en la Universitat de Massachusetts. El 1962 va obtenir, també, el doctorat en Música, en la Universitat de Bridgeport.

El 1919, Richard va conèixer a Lorenz Hart, gràcies a Phillip Levitt, un amic del germà gran de Richard. Rodgers i Hart van lluitar durant anys en el camp de la comèdia musical, escrivint diversos espectacles d'aficionats. Van fer el seu debut professional amb la cançó "Any Old Place With You", presentada a la comèdia musical de Broadway de 1919 A Lonely Romeo. La seva primera producció professional va ser Poor Little Ritz Girl, de 1920, que també tenia música de Sigmund Romberg. El seu següent espectacle professional, The Melody Man, no es va estrenar fins al 1924.

Quan acabava de sortir de la universitat, Rodgers va treballar com a director musical per a Lew Fields. Entre les estrelles que va acompanyar hi havia Nora Bayes i Fred Allen.^[10] Rodgers estava considerant deixar el negoci de l'espectacle per vendre roba interior per a nens, quan ell i Hart finalment van sortir el 1925. Van escriure les cançons per a un espectacle benèfic presentat pel prestigiós Theatre Guild, anomenat The Garrick Gaieties, i els crítics van trobar el mostra fresca i deliciosa. Tot i que només havia de funcionar un dia, el Guild sabia que tenien un èxit i va permetre que es tornés a obrir més tard. L'èxit més gran del programa, la cançó que Rodgers creia que "va fer" Rodgers i Hart, va ser "Manhattan". Els dos eren ara una força de composició de cançons de Broadway.

Durant la resta de la dècada, el duet va escriure diversos espectacles d'èxit tant per a Broadway com per a Londres, com ara Dearest Enemy (1925), The Girl Friend (1926), Peggy-Ann (1926), A Connecticut Yankee (1927) i Present Arms (1928). Els seus espectacles de la dècada de 1920 van produir estàndards com "Here in My Arms", "Mountain Greenery", "Blue Room", "My Heart Stood Still" i "You Took Advantage of Me". El 1926, a Broadway, arribaren a representar-se al mateix temps tres obres de Rodgers-Hart en tres teatres diferents.

Amb la Depressió en ple apogeu durant la primera meitat de la dècada de 1930, l'equip va buscar pastures més verdes a Hollywood. El treballador Rodgers es va penedir més tard d'aquests anys relativament en guaret, però ell i Hart van escriure algunes cançons clàssiques i partitures de pel·lícules a l'oest, inclosa Love Me Tonight (1932) (dirigida per Rouben Mamoulian, que més tard dirigiria Oklahoma! de Rodgers a Broadway). que va introduir tres estàndards: "Lover", "Mimi" i "Isn't It Romantic?". Rodgers també va escriure una melodia per a la qual Hart va escriure tres lletres consecutives que van ser tallades, no gravades o no van ser un èxit. La quarta lletra va donar lloc a una de les seves cançons més famoses, "Blue Moon". Altres treballs cinematogràfics inclouen les partitures de The Phantom President (1932), protagonitzada per George M. Cohan, Hallelujah, I’m a Bum (1933), protagonitzada per Al Jolson, i, en un ràpid retorn després d'haver deixat Hollywood, Mississippi (1935), protagonitzada per Bing Crosby i W. C. Fields.

El 1935, van tornar a Broadway i van escriure una sèrie gairebé ininterrompuda d'espectacles d'èxit que van acabar poc abans de la mort de Hart el 1943. Entre les més destacades destaquen are Jumbo (1935), On Your Toes (1936), que incloïa el ballet "Slaughter on Tenth Avenue", coreografiada per George Balanchine), Babes in Arms (1937), I Married an Angel (1938), The Boys from Syracuse (1938), Pal Joey (1940), i el seu darrer treball original, By Jupiter (1942). Rodgers també va contribuir al llibre en diversos d'aquests espectacles.

Moltes de les cançons d'aquests espectacles encara es canten i es recorden, com ara including "The Most Beautiful Girl in the World", "My Romance", "Little Girl Blue", "I'll Tell the Man in the Street", "There's a Small Hotel", "Where or When", "My Funny Valentine", "The Lady Is a Tramp", "Falling in Love with Love", "Bewitched, Bothered and Bewildered" i "Wait till You See Her".

El 1939, Rodgers va escriure el ballet Ghost Town per al Ballet Russe de Monte Carlo, amb coreografia de Marc Platoff.^[11]

L'associació de Rodgers amb Hart va començar a tenir problemes a causa de la falta de fiabilitat del lletrista i de la salut deteriorada. Rodgers va començar a treballar amb Oscar Hammerstein II, amb qui havia escrit cançons anteriorment (abans de treballar amb Lorenz Hart). El seu primer musical, l'èxit innovador d'Oklahoma! (1943), és un exemple notable de "llibre musical", una obra musical en què les cançons i els balls s'integren plenament a l'argument. El que abans era una col·lecció de cançons, danses i girs còmics units per una tènue trama es va convertir en una narració totalment integrada. Tot i que Show Boat es considera el primer exemple d'un llibre musical, Oklahoma! representava les innovacions per a les quals Show Boat havia posat les bases i es considera la primera producció de la història nord-americana que es comercialitza intencionadament com un musical totalment integrat.^[12]

L'equip va crear quatre èxits més que es troben entre els més populars de la història musical. Cadascun es va convertir en una pel·lícula d'èxit: Carousel (1945), South Pacific (1949, guanyador del Premi Pulitzer de Drama 1950),), The King and I (1951), i The Sound of Music (1959). Altres espectacles inclouen l'èxit menor Flower Drum Song (1958), així com els relatius fracassos failures Allegro (1947), Me and Juliet (1953), i Pipe Dream (1955). També van escriure la partitura de la pel·lícula State Fair r (1945) (que va ser refet el 1962 amb Pat Boone) i un musical especial de televisió de Cinderella (1957).

La seva col·laboració va produir moltes cançons conegudes, com ara "Oh, What a Beautiful Mornin'", "People Will Say We're in Love", "Oklahoma" (que també es va convertir en la cançó estatal d'Oklahoma),), "It's A Grand Night For Singing", "If I Loved You", "You'll Never Walk Alone", "It Might as Well Be Spring", "Some Enchanted Evening", "Younger Than Springtime", "Bali Hai", "Getting to Know You", "My Favorite Things", "The Sound of Music", "Sixteen Going on Seventeen", "Climb Ev'ry Mountain", "Do-Re-Mi", i "Edelweiss", l'última cançó de Hammerstein.

Gran part del treball de Rodgers amb Hart i Hammerstein va ser orquestrat per Robert Russell Bennett. Rodgers va compondre dotze temes, que Bennett va utilitzar per preparar la partitura de l'orquestra per al documental de televisió de 26 episodis de la Segona Guerra Mundial Victory at Sea (1952–53). Aquesta producció de la NBC va ser pionera en el "documental recopilatori" —programació basada en metratges preexistents— i finalment es va emetre a desenes de països. La melodia de la cançó popular "No Other Love" es va extreure posteriorment del tema Victory at Sea titulat "Beneath the Southern Cross". Rodgers va guanyar un Emmy per la música del documental de l'ABC Winston Churchill: The Valiant Years, anotat per Eddie Sauter, Hershy Kay, and Robert Emmett Dolan. Rodgers va compondre el tema musical, "March of the Clowns", per a la sèrie de televisió de 1963–64 The Greatest Show on Earth, que va durar 30 episodis. També va contribuir amb el tema principal de la sèrie de televisió d'antologia històrica de 1963–64 The Great Adventure.

El 1950, Rodgers i Hammerstein van rebre la Medalla d'Or de l'Associació Cent Anys de Nova York "en reconeixement a les contribucions destacades a la ciutat de Nova York". Rodgers, Hammerstein i Joshua Logan van guanyar el Premi Pulitzer de Teatre per South Pacific.^[13] Rodgers i Hammerstein havien guanyat un premi Pulitzer especial el 1944 per Oklahoma!^[14]

El 1954, Rodgers va dirigir l'Orquestra Filharmònica de Nova York en fragments de Victory at Sea, Slaughter on Tenth Avenue i Carousel Waltz per a un LP especial publicat per Columbia Records.

Els musicals de Rodgers i Hammerstein van guanyar un total de 37 premis Tony, 15 premis de l'Acadèmia, dos premis Pulitzer, dos premis Grammy i dos premis Emmy.

Després de la mort d'Hammerstein el 1960, Rodgers va escriure tant les lletres com la música per al seu primer projecte nou a Broadway No Strings (1962, que va guanyar dos premis Tony). L'espectacle va ser un èxit menor i va incloure la cançó "The Sweetest Sounds".^[15]

Rodgers també va escriure les paraules i la música de dues cançons noves utilitzades en la versió cinematogràfica de The Sound of Music (les altres cançons d'aquesta pel·lícula eren de Rodgers i Hammerstein.)

Rodgers va continuar treballant amb lletristes: Stephen Sondheim (Do I Hear a Waltz?) que era un protegit d' Hammerstein, Martin Charnin (Two by Two, I Remember Mama) i Sheldon Harnick (Rex).

A les seves cerimònies de graduació de 1978, el Barnard College va atorgar a Rodgers el seu màxim honor, la Medalla de Distinció Barnard .

Rodgers va ser homenatjat al primer Kennedy Center Honors el 1978.

A la cerimònia dels premis Tony de 1979, sis mesos abans de la seva mort, Rodgers va rebre el premi Lawrence Langner Memorial a la trajectòria distingida al teatre americà.

Rodgers va morir el 1979, als 77 anys, després de sobreviure a un càncer de mandíbula, un atac de cor i una laringectomia. Va ser incinerat i les seves cendres van ser escampades al mar.

El 1990, el 46th Street Theatre va ser rebatejat com a Richard Rodgers Theatre en la seva memòria. El 1999, Rodgers i Hart van ser commemorats cadascun als segells postals dels Estats Units. El 2002, es va celebrar el centenari del naixement de Rodgers a tot el món amb llibres, retrospectives, actuacions, nous enregistraments de la seva música i un revival a Broadway d'Oklahoma! Els BBC Proms d'aquell any van dedicar una vetllada sencera a la música de Rodgers, inclosa un concert d'Oklahoma! La Boston Pops Orchestra va publicar aquell any un nou CD en homenatge a Rodgers, titulat "My Favorite Things: A Richard Rodgers Celebration".

Alec Wilder va escriure el següent sobre Rodgers:

Rodgers és membre de lAmerican Theater Hall of Fame.^[17]

Juntament amb l'Acadèmia de les Arts i les Lletres, Rodgers també va iniciar i atorgar un premi per a compositors de teatre musical no establerts per produir noves produccions, sigui mitjançant produccions completes o lectures escenificades. És l'únic premi pel qual l'Acadèmia d'Arts i Lletres accepta sol·licituds i es presenta cada any. A continuació es mostren els anteriors guanyadors del premi:^[18]

Rosemary Clooney va gravar una versió de "Falling in Love with Love" de Rodgers, utilitzant un estil swing. Després de la sessió d'enregistrament, Richard Rodgers li va dir que s'havia de cantar com un vals.^[20] L'arranjament doo-wop de 1961 de la cançó de Rodgers i Hart "Blue Moon" de The Marcels va indignar tant Rodgers que va treure anuncis de diaris de pàgina sencera instant a la gent a no comprar-lo. Els seus esforços no van tenir èxit, ja que va arribar al número 1 a les llistes.^[21] Després que Doris Day gravés "I Have Dreamed" l'any 1961, va escriure a ella i al seu arranjador, Jim Harbert, que la seva era la interpretació més bella de la seva cançó que havia escoltat mai.

Després que Peggy Lee enregistrés la seva versió de "Lover", una cançó de Rodgers, amb un arranjament dramàticament diferent del concebut originalment per ell, Rodgers va dir: "No sé per què Peggy em va agafar, podria haver-se fotut enlaire Silent Night".^[22] Mary Martin va dir que Richard Rodgers va compondre cançons per a ella per al South Pacific, sabent que tenia un petit rang vocal, i que les cançons generalment la feien semblar millor. També va dir que Rodgers i Hammerstein van escoltar tots els seus suggeriments i que va treballar molt bé amb ells.^[23] Tant Rodgers com Hammerstein volien Doris Day com a protagonista en la versió cinematogràfica de South Pacific i segons diu ella volia el paper. Ho van discutir amb ella, però després que el seu gerent/marit Martin Melcher no es mogués de la seva demanda d'un sou alt per a ella, el paper va ser a Mitzi Gaynor.

El 1943, Richard Rodgers es va convertir en el novè president del Gremi de Dramaturgs d'Amèrica.

El 1930, Rodgers es va casar amb Dorothy Belle Feiner (1909–92).^[24] La seva filla, Mary (1931–2014), va ser la compositora d'Once Upon a Mattress i autora de llibres infantils.^[25] Els Rodgers després van perdre una filla en néixer. Una altra filla, Linda (1935–2015), també va tenir una breu carrera com a compositora. El fill de Mary i el net de Richard Rodgers, Adam Guettel (n. 1964), també compositor de teatre musical, va guanyar els premis Tony a la millor banda sonora i a les millors orquestracions per The Light in the Piazza el 2005. Peter Melnick (n. 1958), fill de Linda Rodgers, és el compositor d'Adrift In Macao, que es va estrenar a la Philadelphia Theatre Company el 2005 i es va produir a l'Off-Broadway el 2007. El llibre de Mary Rodgers Shy: The Alarmingly Outspoken Memoirs of Mary Rodgers es va publicar pòstumament el 2022 i va incloure les seves revelacions i valoracions franques del seu pare, la seva família i ella mateixa.

Rodgers era ateu.^[26] Va ser propens a la depressió i l'abús d'alcohol i en un moment va ser hospitalitzat.

• Victory at Sea (1952) (arranjaments i orquestracions de Robert Russell Bennett)
• The Valiant Years (1960)
• No Strings (1962) (autor també de les lletres)
• Do I Hear a Waltz? (1965) (lletres de Stephen Sondheim)
• Androcles and the Lion (televisió) (1967) (autor també de les lletres)
• Two by Two (1970) (lletres de Martin Charnin)
• Rex (1976) (lletres de Sheldon Harnick)
• I Remember Mama (1979) (lletres de Martin Charnin i Raymond Jessel)

Rodgers és un dels pocs artistes que ha guanyat l'EGOT (Emmy, Grammy, Oscar i Tony).^[28]

• Internet Movie Database senyala 276 bandes sonores al cinema i a la televisió on apareixen cançons de Rodgers, així com 46 pel·lícules i programes televisius on ell és el compositor.
• El 1960 el saxofonista John Coltrane enregistrà una versió jazz de "My Favorite Things" dem The Sound of Music, que es convertí en una peça habitual del seu repertori.
• La cançó "You'll Never Walk Alone" (de Carousel) és molt popular entre moltes aficions de futbol. Va ser adoptada inicialment pels aficionats del Liverpool F.C. el novembre de 1963, a partir d'una versió de Gerry and de Pacemakers, convertint-se en l'himne del club.^[35]
• Jerry Lewis acabà la seva telemarató del Labor Day cantant "You'll Never Walk Alone".
• "Oh, What a Beautiful Mornin'" d'Oklahoma! en ocasions és considerada com una cançó popular tradicional, igual que "Edelweiss" de The Sound of Music.
• Diversos premis professionals de teatre musical porten el nom de Rodgers en honor seu.