Portal:Filosofia/Història
La Filosofia de l'edat antiga és l'inici de la història de la filosofia a Occident, i se n'acostumen a separar aquestes etapes:
- Filosofia grega
- Filosofia presocràtica. Té en comú un cert rebuig a les explicacions mitològiques, i l'intent de buscar explicacions racionals als fenòmens observables, la natura. Algunes de les preguntes claus d'aquest període són la recerca del principi motor del món (arque), la pregunta per l'origen material (apíron), i l'aparent contradicció entre pluralitat i unitat. Es subdivideixen entre monistes: milesis, eleàtics, pitagòrics, i pluralistes, d'entre els que en són part els atomistes.
- Filosofia clàssica. Es creen els grans sistemes filosòfics, que influirien completament en el desenvolupament posterior de la filosofia.
- Filosofia hel·lenística. Els canvis socials i culturals de l'època redirigeixen l'atenció de la filosofia: és el moment de l'epicureisme, l'estoïcisme, l'escepticisme, el cinisme.
- Filosofia romana
- S'hereta la filosofia grega, i s'adapta al pensament romà. Grans estudiosos interpreten i fan comentaris a l'obra dels filòsofs anteriors. Pren molta força el neoplatonisme, que juntament amb algunes doctrines de l'estoïcisme i del gnosticisme conformarien el pilar filosòfic del cristianisme.
La Filosofia de l'edat mitjana comprèn un llarg període de temps, on hi ha diversos canvis socials, polítics i culturals. A grans trets, la filosofia medieval integra la filosofia hel·lenística (especialment el neoplatonisme), i l'adapta en els àmbits cultes de les societats cristianes, islàmiques, i jueves. El procés es duu a terme de forma progressiva, en base als debats intel·lectuals més rellevants de l'època: la relació entre la filosofia i la teologia, o entre raó i fe, el problema dels universals, l'eternitat del món, l'abast de l'omnipotència divina, o l'estatut de l'intel·lecte humà i de la seva capacitat per conèixer Déu i el món.
Es pot parlar de diversos moviments dins de la filosofia medieval:
- 380 - 800 Transició entre el món grec i el llatí.
- 800 - 1200 Filosofia islàmica.
- 1000 - 1400 Filosofia jueva.
- 1050 - 1170 Primera escolàstica, tot i que pròpiament correspon a una dialèctica entre punts de vista diferents.
- 1170 - 1277 Escolàstica
- 1277 - 1350 Escolàstica tardana. Les condemnes de 1277 són a la interpretació de l'averroisme llatí de 219 tesis aristotèliques, que l'Església Catòlica considera herètiques.
Aquests moviments no són separats entre si: cal pensar que a Al-Àndalus, per exemple, hi hagué debat entre la filosofia islàmica i la jueva, i també hi hagué prèviament influència entre el neoplatonisme i la filosofia islàmica, i posteriorment, entre la filosofia islàmica i l'escolàstica (especialment pel que fa a la recepció de l'obra d'Averrois).
La filosofia del Renaixement està estretament vinculada a la revolució cultural de l'humanisme. No és un fenomen específicament localitzat, sinó que existeixen diversos Renaixements (també a França, Alemanya, Anglaterra, ...), tot i que a Florència es donen unes condicions socials i un intercanvi de coneixements que suposa un motor per a la resta d'Europa. En general, es busca una restauració del saber de l'edat antiga, que es considera perdut durant l'edat mitjana.
Davant de l'aristotelisme dominant en l'època medieval, hi ha una revalorització del platonisme (especialment en Ficino i Pico della Mirandola), però sense desmerèixer la importància d'Aristòtil (Pomponazzi elabora un aristotelisme crític). Impera el naturalisme màgic i l'hermetisme: s'elaboren ciències ocultes, com l'alquímia, que responen a un saber antic (Hermes Trismegist, neopitagorisme, però també Ramon Llull). A nivell més polític, Maquiavel reflecteix el nou ideal a seguir. En Montaigne trobem l'emergència de l'escepticisme modern.
També hi ha una gran preocupació per la cosmologia: Copèrnic comença la revolució científica, proposant una alternativa heliostàtica al geocentrisme aristotèlico-ptolemaic, i la seva proposta rep l'aportació de Giordano Bruno, Galileu i Kepler.
La filosofia moderna es centra en el terreny de la subjectivitat: és possible un coneixement objectiu de la realitat? De forma paral·lela, els canvis socials i culturals fan incidir la filosofia en temes com l'autonomia individual, la llibertat de pensament i el laïcisme. Hi ha una gran fractura entre filosofia i ciència: seguint els passos dels filòsofs del que podríem anomenar una primera modernitat (Bacon, Galileu, Kepler), es separen tant els mètodes de coneixement com les preguntes que formula la ciència.
A nivell filosòfic, el problema original de la modernitat és la separació entre la res extensa (matèria, com a extensió) i la res cogitans (pensament) de Descartes. Aquesta separació comporta diversos problemes, que filòsofs com Spinoza, Leibniz, Berkeley tracten de manera diferent. David Hume ho resol de manera escèptica, fet que porta Kant a reformular la pregunta, per protegir la filosofia de l'escepticisme.
El Romanticisme alemany intenta donar un nou punt de vista, centrant-se més en els sentiments que en la raó pura de Kant. De la seva influència, sorgeix en part el fonament filosòfic de les ideologies i les utopies.
La filosofia de l'edat contemporània és la que comença a finals del s.XIX i es perllonga fins als nostres dies. Hi ha diversos corrents que s'influeixen i s'entrecreuen en la filosofia actual: alguns dels més destacats són la fenomenologia, formulada com a tal per Husserl, tota la branca de la filosofia analítica, que englobaria en un sentit general també tant el positivisme com l'estudi de la filosofia del llenguatge, el nou corrent de la filosofia de la ment, l'existencialisme i la filosofia postmoderna.