Planum Boreum
El Planum Boreum (del llatí: "la planura septentrional") és el pol nord del planeta Mart. S'estén cap al nord des de la latitud 80°N i està centrat en les coordenades 88.0ºN, 15.0ºE. Envoltant els alts plans polars existeixen unes terres baixes i planes conegudes com Vastitas Borealis, que s'estenen aproximadament 1.500 km cap al sud, dominant l'hemisferi nord marcià.[1] En 1999, el Telescopi espacial Hubble va capturar una tempesta ciclònica a la regió. El diàmetre d'aquesta era entorn de 1.750 km, amb un ull de 320 km de diàmetre.[2]
 Planum Boreum | |
|---|---|
| Dades generals | |
| Tipus | plana i planum  |
| Cos astronòmic | Mart |
| Dades geogràfiques | |
| Coordenades | 87° 19′ N, 54° 58′ E / 87.32°N,54.96°E |
| Quadrangle | Quadrangle Mare Boreum |
| Localització | |
  | |
| Identificadors | |
| Gazetteer of Planetary Nomenclature | 4754 |
Casquet polar
El Planum Boreum alberga un casquet polar de gel permanent, principalment d'aigua i diòxid de carboni. Aquest té un volum de 1,2 km³ i cobreix una àrea d'aproximadament dues vegades la grandària d'Espanya. El seu radi mesura 600 km. El grossor màxim de la capa de gel és 3 km.[3] Els patrons d'espiral en el casquet van ser principalment dibuixats per forts vents i sublimació.[4]
La composició de la superfície al casquet polar del nord a la primavera (després de l'acumulació de gel sec durant l'hivern) ha estat estudiada des de l'òrbita. Les vores exteriors de la capa de gel estan contaminades per pols (0.15% de la massa total) i estan formats majoritàriament per gel d'aigua. Segons s'ascendeix cap al pol, el gel d'aigua superficial descendeix i és substituït per gel sec. La puresa del gel així mateix augmenta. En el pol, el gel de l'estació consisteix en, essencialment, gel sec pur amb petits continguts en pols i 30 ppm de gel d'aigua.[5]
Els plànols del nord de Mart van ser l'objectiu de la missió Phoenix de la NASA, llançada a l'agost de 2007, que va aterrar amb èxit el 25 de maig de 2008. El casquet polar de Mart ha estat proposat com a lloc d'aterratge per a una expedició humana per Geoffrey A. Landis i per Cockell.[6][7]
Accidents del terreny
El principal accident geogràfic del Planum Boreum és una llarga fissura o canyó anomenat Chasma Boreale. El canyó mesura més de 100 km d'amplària, i presenta elevacions que aconsegueixen els 2 km d'altura.[8][9] Com a comparació, el Gran Canyó del Colorado té aproximadament 1,6 km de profunditat en alguns llocs, i mesura 446 km de llarg però solament 24 km d'ample. Chasma Boreale està excavat en dipòsits polars i gel, com els presents a Groenlàndia.
Planum Boreum s'hi troba circumdat per grans terrenys de dunes sorrenques, que s'estenen des de 75°N fins a 85°N. Aquests camps de dunes reben els noms d'Olympia Undae, Abalos Undae i Hyperboreae Undae. Olympia Undae, el més llarg amb diferència, cobreix les longituds compreses entre 100°E i 240°E. Abalos Undae cobreix des de 261°E fins a 280°E, i Hyperboreale Undae s'estén des de 311°E fins a 341°E.[10]