Pirogen
Un pirogen és qualsevol agent que actuant sobre els centres termoreguladors de l'hipotàlem produeix un augment de la temperatura corporal (febre).[1][2]
La interleucina-1 és el principal pirogen endogen. També és un important pirogen el liposacàrid component de la paret bacteriana dels bacteris gramnegatius.
Exemples de pirògens
Citocines
Les citocines formen part dels pirògens que permeten de forma natural certes reaccions immunitàries, així com la "regulació del termòstat hipotalàmic".
Per exemple, la citocina interleucina-1 (IL-1) augmenta el valor del "termòstat hipotalàmic", que és secretat per les cèl·lules fagocítiques presents en un lloc infecciós. Aquesta secreció la proporciona la prostaglandina E2 (PGE2), que es sintetitza a partir d'àcid araquidònic mitjançant la ciclooxigenasa 2 (COX2). Això explica l'efecte antipirètic de l'àcid acetilsalicílic durant un estat febril; inhibeix la COX2 i disminueix innegablement la producció de PGE2 i, per tant, d’Il-1. Això té l'efecte de reduir la calor corporal.[3]
Toxines
Determinats verins d'animals que poden ser injectats per un agulló, ganxos, etc. són pirogènics.Alguns components (endotoxines) alliberats a l’aigua i al medi ambient per microorganismes vius o morts (bacteris gram negatius, cianofícies, etc.) a l’aigua són pirògens; una bona aigua potable hauria d’eliminar-les.[4] També s’han d’eliminar de l’aigua que s’utilitza per produir compostos injectables[4] , en particular els dialitzats d’hemodialisi,.[5][6] Es tracta de molècules orgàniques que poden ser destruïdes per ultrafiltració,[7] per ozonització[4] o per algun altre procés d’oxidació avançat.
Enfermetats infeccioses
Algunes malalties infeccioses produeixen febres acompanyades de petèquies produïdes per trombocitopènia.
La febre sol ser una resposta a un microorganisme o paràsit i, de vegades, a una substància pirogènica produïda per aquest microorganisme i que roman present després de la seva mort (substància resistent a la cocció)Aquest és, per exemple, el cas d'una febre recurrent (borreliosi endèmica de l'Àfrica Oriental, a causa del bacteri espiroquet Borrelia recurrentis, transmès per polls o paparres durant les seves picades). Butler et al. (1979), van confirmar que aquestes espiroquetes concentrades a partir de la sang de tres pacients produeixen febre en conills. Tot i això, aquest material es manté pirogènic (producte de la febre) després d’escalfar-se fins a 100 ° C durant 15 minuts, cosa que suggereix que hi poden intervenir endotoxines resistents a la calor produïdes pels bacteris, sobretot perquè s'ha detectat endotoxèmia en alguns pacients (7 de cada 28 pacients en aquest cas), però "associada a altres infeccions bacteriana i a una marcada disfunció hepàtica".
Es van observar petèquies en 37 casos (41 %) de 90 pacients. Les biòpsies de petèquies revelen glòbuls vermells i, de fet, la presència d’espiroquetes a la dermis, sense vasculitis ni trombosi. El recompte de plaquetes de 37 pacients amb petèquies (mitjana: 34x10⁹ / L) va ser significativament inferior al dels altres 53 pacients (48x10⁹ / L) sense petèquies (P <0,05). Altres estudis suggereixen que les toxines alliberades a la sang per aquest bacteri contribueixen a altres símptomes, inclosa la "reacció de Jarisch-Herxheimer".[8]