Partit dels Treballadors del Kurdistan
EL Partit dels Treballadors del Kurdistan (kurd: Partîya Karkerên Kurdistan, PKK), també conegut com a KADEK i Kongra-Gel, és una organització política militant kurda i un moviment guerriller armat, que històricament ha operat en tot el Gran Kurdistan, però que actualment té la seva base principal a les regions muntanyenques de majoria kurda del sud-est de Turquia i el nord de l'Iraq. Des de 1984, el PKK ha participat en el conflicte turco-kurd (amb alto el foc en 1999-2004 i 2013-2015), utilitzant la guerra asimètrica per a buscar l'autonomia i també demana la igualtat de drets per als kurds dins de Turquia, si bé inicialment el seu objectiu era la independència del Kurdistan.[14][15][16]
(ku) Partiya Karkêren Kurdistan  | |||||
| |||||
 | |||||
| Dades | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Nom curt | PKK | ||||
| Tipus | organització armada organització terrorista | ||||
| Ideologia política | Nacionalisme kurd Socialisme llibertari[1][2][3][4][5][6] | ||||
| Alineació política | extrema esquerra | ||||
| Història | |||||
| Creació | 27 novembre 1978, Ziyaret | ||||
| Activitat | |||||
| Àmbit | |||||
| Governança corporativa | |||||
| Seu | |||||
| Seu | |||||
| Presidència | Murat Karayılan Hülya Oran (en)  Abdullah Öcalan (1978–1999) Cemil Bayık (1999–) | ||||
| Líder de facto | Cemil Bayik | ||||
| Branca paramilitar | Forces de Defensa del Poble (HPG) | ||||
| Branca paramilitar femenina | Unitat Femenina Lliure (YJA-STAR) | ||||
| Entitat matriu | Koma Komalên Kurdistan | ||||
| Filial | |||||
| Afiliació nacional | Moviment Unitari Popular Revolucionari[13] | ||||
| Afiliació internacional | Koma Civakên Kurdistan (KCK) | ||||
| Altres | |||||
| Color | | ||||
| Lloc web |
| ||||
El PKK va ser fundat al novembre de 1978 al poble de Fis (prop de Lice), per un grup d'estudiants kurds dirigits per Abdullah Öcalan, que va ser elegit secretari general.[17][18] Va anunciar la seva existència a l'any següent.[19] La ideologia del PKK era originalment una fusió del socialisme revolucionari i el marxisme-leninisme amb el nacionalisme kurd, buscant la fundació d'un Kurdistan comunista independent. Les raons inicials adduïdes pel PKK per a això eren l'opressió dels kurds a Turquia i sota el capitalisme.[20][21] En aquesta època, l'estat turc va prohibir l'ús de la llengua, la vestimenta, el folklore[22] i els noms kurds, incloses les paraules «kurds» i «Kurdistan».[23] Després del cop d'estat del 1980 per part de l'exèrcit turc, la llengua kurda va quedar oficialment prohibida en la vida pública i privada.[24] Molts dels que parlaven, publicaven o cantaven en kurd van ser detinguts i empresonats.[25] El PKK es va crear com a part del creixent descontent per la repressió dels kurds de Turquia, en un esforç per establir drets lingüístics, culturals i polítics per a la minoria kurda.[26]
El PKK ha estat involucrat en enfrontaments armats amb les forces de seguretat turques des de la seva fundació, però la insurrecció a gran escala no va començar fins al 15 d'agost de 1984, quan el PKK va anunciar un aixecament kurd.[27] Des que va començar el conflicte, han mort més de 40.000 persones, la majoria d'elles civils kurds.[28][29] En 1999, el líder del PKK, Öcalan, va ser capturat i empresonat.[30] Al maig de 2007, membres en actiu i antics del PKK van crear la Unió de Comunitats del Kurdistan (KCK), una organització que agrupa les organitzacions kurdes del Kurdistan turc, iraquià, iranià i sirià. En 2013, el PKK va declarar un alto el foc i va començar a retirar lentament als seus combatents al Kurdistan iraquià com a part d'un procés de pau amb l'Estat turc. L'alto el foc es va trencar al juliol de 2015.[31] El març de 2016, el PKK es va unir al Moviment Unit Revolucionari dels Pobles, una aliança amb l'objectiu d'enderrocar al govern turc de Recep Tayyip Erdoğan.[32]
Tant el PKK com l'estat turc han estat acusats de participar en tàctiques de terror i d'atemptar contra la població civil. El PKK ha bombardejat històricament els centres de les ciutats,[33][34][35] mentre que Turquia ha cremat milers de pobles kurds i ha massacrat a kurds en un intent d'erradicar als militants del PKK.[36][37][38][39][40] És considerat com una organització terrorista per Turquia,[41][42] la UE, els Estats Units, el Japó i Austràlia.[43][44][45] No obstant això, la qualificació del PKK com a organització terrorista és controvertida, ja que una sèrie d'organitzacions, persones i ONG sostenen que el PKK no realitza activitats terroristes organitzades ni ataca sistemàticament als civils.[46][47][48][49][50][51][52] En 2008 i en 2018, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va dictaminar que el PKK estava classificat com a organització terrorista amb falta de garanties processals.[53][54] No obstant això, la UE continua classificant al PKK com a organització terrorista.[55] En 2019, els tribunals belgues van determinar que el PKK no era una organització terrorista, i en el seu lloc van qualificar al PKK com un «actor de conflicte armat intern».[56][57][58][59] Rep finançament dels kurds a Europa a través d'organitzacions com Civaka Îslamiya Kurdistanê.[60]
Organització
El 1984 es va alçar en armes[61] contra el govern turc i amb aquesta finalitat va crear l'Arteşa Rizgariya Gelî Kurdistan (Exèrcit Popular d'Alliberament del Kurdistan, ARGK), guerrilla amb un comandament centralitzat; es divideix en cinc seccions (Merdin, Sirt, Batman, Muradiye i Garzon), cadascuna amb uns efectius que varien entre els 600 i els 2.000 homes dividits en 20 unitats, i que comptaven amb camps d'entrenament a Diyarbekir, Bhotan, Rihe i Hekari. No "alliberen" cap territori en concret per tal d'evitar repressions indiscriminades contra civils i genocidis, sinó que s'amaguen a les muntanyes i recapten "impostos" a les zones que controlen. El 1996 fou reanomenat Hozên Rizgariya Kurdistan (Exèrcit d'Alliberament del Kurdistan, HRK), milícia pròpia del PKK dividida en quatre zones: Dersim, llac Van, frontera amb Iraq i frontera amb Iran.
El 21 de març del 1985 crearen l'Eniya Rizgawa Netewa Kurdistan (Front d'Alliberament Nacional del Kurdistan, ERNK), xarxa de suport popular a la guerrilla que pretenia englobar tots els partidaris de la independència, però que a la llarga ha estat un fracàs. Inclou sindicats, organitzacions d'estudiants, de dones i de totes les religions kurdes. Convoca manifestacions, organitza el newruz i vol assumir la representació política dels kurds de Turquia a la major part dels països europeus.
Té una secció femenina anomenada Moviment de Dones Unides del Kurdistan (Tevgera Azâdia Jinen Kurdistan, TAJK), però que formalment es diu Unió de Dones Patriotes del Kurdistan (Yekitîa Jinen Welatpazeren Kurdistan, YJWK), així com el sindicat estudiantil Unió d'Estudiants del Kurdistan (Yekitîya Xwendekarên Kurdistan, YXK).
A l'interior de Turquia, el PKK es divideix en Parti Eyalet Orgutu (Organització Provincial del Partit) i en Parti Yerel Komiteleri (Comitè Regional del Partit). Pel que fa als kurds exiliats de Turquia, el PKK és qui té el major suport organitzatiu. Hi edita els seus diaris, Serxwebun (Independència), Rewsen, Welat i Ozgur Politika. A Alemanya, on són més nombrosos, compta potser amb uns 8.300 militants actius, té la seu de l'ACM (Comitè Central a Europa) i es divideix en set eyalets: Baden, Baviera, Berlín, Nord, Nord-oest, Sud-oest i Mig; i ha organitzat diverses associacions de caràcter cultural i polític que li serveixen de pantalla.
Història
Fou fundat el 27 de novembre del 1978 a Fis, districte de Lice (Província de Diyarbakir),[62] per Abdullah Öcalan Apo (1951), originari de Şanlıurfa, la seva esposa Kesire Yildirim, Hakki Karer, Kelman Pir, Cemil Bavik, Ali Haydar Kaytan, Mazlum Doğan, Sahin Domnez, Mehmet Karasunger, Mehmet Hayri Durmus i 10 més, tots estudiants de ciències polítiques a la universitat d'Ankara. El nou grup s'inscriví dins una òrbita marxista-leninista d'alliberament nacional, partidari de la independència total i que decideix col·laborar amb els armenis d'ASALA contra el govern turc, facilitat pel fet que les reivindicacions kurdes no tiren endavant per culpa del marc institucional, troben poca comprensió en l'esquerra turca i els DDKO han tingut un escàs marge de maniobra; per aquest motiu aviat elipsaran els altres grups d'esquerra kurda, com el KUK, Rizgari, Kawa i Ozgurluk Yolu. El 1979 van traslladar la seva base a Damasc i la vall de la Bekaa, on li cedeixen un antic camp palestí controlat pel drus Walid Jumblatt. El 1980 començaren a reclutar partidaris entre els exiliats europeus.
Després del cop d'estat del 12 de setembre de 1980, l'abril del 1981 foren jutjats 570 dirigents del PKK i torturats en públic (extorsions i falaka) a Dicle i Hani, vora Diyarbakir. El 15 de juliol del 1981 se celebrà el I Congrés del PKK, que advoca per fer propaganda de al lluita armada. Entre 1980 i 1982, Öcalan va consolidar el PKK, tant en l'aspecte militar com en l'ideològic.[63]
El II Congrés del PKK, celebrat a Damasc, acorda preparar una insurgència armada a Turquia i instal·lar llurs bases a partir del 1983 a la frontera entre Turquia i Iraq, en territori controlat pel PDK. El març i setembre del 1982 moriren assassinats a la seva cel·la de Diyarbakir els membres del comitè central del PKK Mehmet Hayri Durmus, Mazlum Doğan (1955-1982) i Kemal Pîr (d'origen laz). Mahsum Korkmaz Agit, que va refugiar-se al Líban l'any 1980, on va començar l'entrenament militar i va escapar del cop d'estat dels militars turcs. Fou dels primers a infiltrar-se un altre cop a Turquia i hi va crear un operatiu guerriller, les Forces d'Alliberament del Kurdistan (Hêzên Rizgariya Kurdistan, HRK) a la zona del Botan.[64] Aquest grup, dirigit per Duran Kalkan, es consolidaria com el braç armat del partit polític entre el 1982 i el 1982, però en no complir els objectius que perseguia, es va dissoldre i va ser reemplaçat pel Front d'Alliberament Nacional del Kurdistan i l'Exèrcit Popular d'Alliberament del Kurdistan.[65] El 15 d'agost de 1984 a Eruh, vora Sirnak, i Sedamli, el PKK atacà dues posicions de l'exèrcit turc[66] agafant de sorpresa els serveis secrets turcs, i iniciant així la lluita armada contra el govern turc. Els seus objectius eren l'estat i els seus agents, els feixistes i l'esquerra turca per a no reconèixer-los, així com la classe dominant kurda, que els veu com a antislàmics perquè les dones no usen el vel. La lluita armada es va intensificar des del 1985 i Agitfou abatut per l'exèrcit turc a les muntanyes Gabar, Botan el 28 de març de 1986.
L'octubre de 1986, en el tercer congrés del PKK es va formar un front militar anomenat Exèrcit Popular d'Alliberament del Kurdistan (Arteshen Rizgariya Gelli Kurdistan o ARGK). Com que no tenia un suport regional important, va tenir una vida languida. El cap del PKK es va adonar que calia ampliar la base i el 1985 va formar una nova organització més àmplia amb inclusió de no marxistes i de religiosos, anomenada Front d'Alliberament Nacional del Kurdistan (Eniya Rizagariya Netewa Kurdistan o ERNK) del que l'ARGK seria la branca armada.[67] Comptà amb un comandament centralitzat, dirigit per Ocalan, i amb seccions específiques a Mardin, Siirt, Batman, Muradiye i Garzon. Cadascuna ambà un comandament amb 600 o 2.000 homes dividits en 20 unitats. Les tropes són destacades en la mitja lluna Mardin-Sedimli-Eruh. Tenen campaments d'entrenament a Diyarbakir, Boghtan, Lice i Hekari, de 600 a 700 soldats. Deciren no ocupar llogarrets específics per no provocar represàlies indiscriminades de l'exèrcit turc, però encoratjar la serhildan (similar a la intifada palestina). D'aquesta manera, s'aixoplugaran a les muntanyes i recaptaran impostos.
A partir de la dècada de 1990, amb la caiguda de la Unió Soviètica, va disminuir la seva característica socialista, i va declarar un alto el foc en 1993.[68]
El 20 de març de 1995 Turquia va enviar 35.000 soldats a les regions controlades pels kurds del nord de l'Iraq per eliminar els 3.000 membres del PKK basats a la regió. El 4 de maig de 1995, les 35.000 tropes turques s'havien retirat del nord de l'Iraq. La majoria dels membres del PKK es van traslladar més cap a l'interior o van creuar les fronteres cap a l'Iran o Síria,[69] i el 1996 va canviar la seva política i les tàctiques en les accions armades, i l'ARGK fou rebatejat com a Exèrcit d'Alliberament del Kurdistan (Hozên Rizgariya Kurdistan, HRK). Després del 2002 la branca militar fou la Hezen Parastina Gel (Forces de Defensa del Poble). Alguns atemptats suïcides van provocar la inclusió del partit en les llistes d'organitzacions terroristes.
El 25 d'agost de 1999, després d'oferir en diverses ocasions anteriors a Turquia un alto el foc o demanar per a una renúncia a la violència, el PKK va anunciar la seva retirada de Turquia, i que havia demanat repetidament al Partit Democràtic del Kurdistan un alto el foc que va rebutjar.[70]
L'abril del 2002 va esdevenir el Congrés de la Democràcia i la Llibertat dels Kurds (KADEK) i també el 2002 la branca armada va agafar el nom de Hezen Parastina Gel (Forces de Defensa del Poble).
El nom KADEK que va durar menys de dos anys i a finals del 2003 va començar a ser conegut com a Congrés Popular del Kurdistan (Kongra Gele Kurdistan, abreujat Kongragel o Kongra-Gel). El juny del 2004 va reprendre la lluita. El partit es va integrar l'1 de juny de 2005 a un front més ampli anomenat Koma Komalên Kurdistan. Va declarar un nou alto el foc el 2 d'octubre del 2006. Es va trencar altre cop el 2008 però el partit va anunciar un nou alto el foc unilateral l'abril del 2009. Les iniciatives per la pau van ser respostes amb l'empresonament dels membres del Grup de la Pau, i el 2010 l'alto el foc es va trencar de nou.
Després del segrest d'Öcalan a Kenya per les autoritats turques i el seu empresonament de per vida (1999), el líder actual és Murat Karayılan.
Sospites de tràfic de drogues
El 14 d'octubre de 2009, l'Oficina de Control d'Actius Estrangers (OFAC) del Departament del Tresor dels Estats Units posà en el seu punt de mira els principals dirigents del PKK, i qualificà com a destacats narcotraficants estrangers, Murat Karayilan, el cap del PKK i els membres d'alt rang Ali Rıza Altun i Zübeyir Aydar. De conformitat amb la Kingpin Act, la designació congela els béns que aquestes tres persones puguin tenir sota jurisdicció dels EUA i prohibeix els nord-americans de realitzar-hi transaccions financeres o comercials.[71]
Referències
Vegeu també
Enllaços externs
- PKK Online (pàgina oficial)
- Entrevista a Murat Karayilan, secretari general del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). La Fàbrica, setembre 2007 Arxivat 2012-01-06 a Wayback Machine.
- Informe del PKK de l'Escola Naval Militar dels EUA Arxivat 2006-05-16 a Wayback Machine.
- Departament del Tresor dels EUA (www.treas.gov) - Oficina de Control d'Afers Estrangers Arxivat 2007-07-14 a Wayback Machine.
- No hi ha seguretat sense drets humans Arxivat 2007-02-02 a Wayback Machine. - Amnistia Internacional (www.amnesty.org)