Papalagi
Papalagi (títol original: Der Papalagi - Die Reden des Südseehäuptlings Tuiavii aus Tiavea) és un llibre que recull onze discursos[1] publicats el 1920 per Erich Scheurmann.[2]
| (de) Der Papalagi (ja) パパラギ はじめて文明を見た南海の酋長ツイアビの演説集  | |
|---|---|
| Subtítol | Die Reden des Südseehäuptlings Tuiavii aus Tiavea |
| Tipus | obra escrita |
| Fitxa | |
| Autor | Erich Scheurmann |
| Llengua | alemany |
| Publicació | Alemanya, 1920 |
| Dades i xifres | |
| Tema | civilització, crítica social i crítica cultural |
| Gènere | etnografia i document fals |
| Altres | |
| Sistema de classificació Dewey (DDC) | 306.091821 |
 | |
Erich Scheurmann agafà inspiració d'una obra similar anomenada Lukanga Mukara de Hans Paasche, de la qual en copià l'estructura, els temes a discutir i la idea de posar-hi missatges socials. Hans Paasche no pensà en acusar-lo de plagi, però els seus editors sí que ho feren.[2]
Enrich afirma a la introducció d'aquests que traduí els manuscrits del samoà a la llengua alemanya i que conegué l'autor d'aquests: un cap del poble de Tuiavii anomenat Tiavea, a l'illa Upolo. Aquests discursos, afirma Erich Scheurmann, els pronuncià després de conèixer Europa en ser un alumne d'un col·legi marista catòlic com a advertència perquè es protegiren contra la maligna influència europea. A més, Erich Scheurmann afirma que publicà aquests discursos contra la voluntat de l'autor i sense que ho arribara a saber. Es creu a causa d'una sèrie de proves que totes aquestes afirmacions són falses i que els discursos són una invenció malgrat haver-se confirmat que Erich ha estat a les illes de Samoa entre juny de 1914 i agost de 1914. Ja Hans Ritz polemitzà amb Erich. A més es creu que tant Erich, l'editor i els deixebles no desistien d'intentar provar l'autenticitat perquè creien que caurien en la comparació amb l'obra de Montesquieu Cartes perses baix criteris similars.[2] Malgrat la dubtosa autenticitat de l'obra les edicions en castellà no l'han tinguda en compte i afirmen acríticament que són uns estudis antropològics fets per un samoà.[1]
Les proves que és una falsificació són:[2]
- Erich estigué vivint uns pocs mesos a les illes de Samoa (de juny a agost de 1914) donant-li temps insuficient per a aprendre la llengua.
- Erich presentà una fotografia feta durant la seua estança que no coincidia amb la descripció que ell mateix feia a l'obra publicada per ell mateix.
- L'etnòleg Horst Cain l'analitzà etnològicament i filològicament i conclogué que era fals perquè: imitava l'estil literari de l'obra Cartes perses de Montesquieu; els samoans no comparteixen els béns entre ells; els samoans ja coneixien els telèfons i els diners-moneda, per tant no cal descriure-li-los; l'expressió referida a l'acte de menjar; i la comparació de les sabates amb les canoes és poc probable per part dels samoans.
- Tenint en compte que els samoans ja coneixien als humans blancs des de 1830 és sospitós que fóra necessari una descripció d'aquests.
Gunter Senft analitzà l'obra concloent que: és un exemple de mite del noble salvatge, la defensa al retorn a la natura, una defensa del nudisme per a acabar amb les fantasies sexuals dels humans joves mascles europeus, una defensa del cristianisme anticapitalista, i l'autor autèntic afirma que els missionaris són uns heretges, les pertinences pertanyen a Déu, denuncia l'escapisme i el fet d'èsser massa ben informat, a més que és un perill el pensar massa. Resumeix que és una obra racista com l'autor mateix, membre del Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys.[2]
La traducció a l'anglés fou molt famosa entre les persones progressistes antisistema des de la dècada del 1930.[1] L'obra a Alemanya arribà a vendre com a mínim un milió d'exemplars i fou un dels elements culturals que potenciaren el moviment estudiantil alemany. Ha sigut inclosa als plans educatius alemanys del 2010[3] i a la Guía de recursos educativos sobre inmigración del Govern d'Aragó de l'any 2003.[4]
Juan Sasturain considera els discursos una obra molt interessant.[1] L'autor valencià Paco Roca el considera un dels seus llibres preferits malgrat que té en compte que és una possible invenció.[5] A més, ha influït a autors com Herbert Rosendorfer a l'obra Briefen in die chinesische Vergangenheit del 1983.[3]
Malgrat la demostració de la falsedat dels discursos, encara hi ha edicions crèdules, com la de RBA.[6]