Nepotisme
El nepotisme és el fenomen d'atorgar beneficis des d'una posició de poder a parents, sigui per proporcionar béns, càrrecs o prebendes i altres avantatges,[1] sovint sense tenir en compte les seves capacitats i el seu valor personal.[2] Prové de l'àmbit de l'administració papal de l'Església catòlica,[1] però el mot es va generalitzar per a qualsevol abús de poder a favor de familiars o amics.[3] Quan el favoritisme toca amics, es parla també d'amiguisme.[4]
El judici de valor o la condemna moral d'aquesta pràctica difereix d'una societat a l'altre. Als governs de França i Espanya, per exemple, ministres i diputats, que solen atorgar llocs de treball, ficticis o reals, a la parella i altres familiars.[5] En canvi, a Dinamarca és impensable que el fill o germà d'un alt càrrec treballi al govern.[6]
El nepotisme sembla de tots els temps, però és emblemàtic de la ideologia de classe de la noblesa tradicional del segle xx, que l'enmarca, junt amb el proteccionisme familiar, l'idealhonestedat, l'amor a la pàtria i a la terra i una religiositat tradicional.[7]
És una pràctica habitual en negocis familiars[8] i en monarquies. En canvi, en sistemes definits com a meritocràtics, és a dir, que diiuen que valoren la competència professional per damunt d'amics de confiança, matrimonis i vincles de sang, el nepotisme oficialment és vilipendiat com corrupció, que pot anar junts amb suborn i clientelisme.
Origen del mot
El mot «nepotisme», és un préstec del baix llatí nepotismus.[9] l seu torn prové del llatí clàssic nepos (genitiu: nepotis) i el sufix llatí -ismus (doctrina o particularitat pròpia al subjecte).[10]
El 1122, en conseqüència del Concordat de Worms es va prohibir que els sacerdots de l'Església Catòlica tinguessin descendència. Fet la llei, fet la trampa, la solució era el nepotisme: «si el meu fill no pot ser bisbe, que ho sigui el meu nebot».[11] Els fills de papes i altres prominents, per definició il·legítims, van esdevenir nebots, en assignar les a la família de germans o germanes, i van esdevenir això mateix cardenals o rebre altres càrrecs. Entre molts altres, és famós el nepotisme de la dinastia papal dels Borja, d'origen valencià. Els nombrosos parents col·locats pel primer d'ells, Calixt III, a la cort pontifícia, foren coneguts a Roma com «i catalani».[12][13]