Juan Lorenzo Palmireno

Juan Lorenzo Palmireno neix a Alcanyís, al si d'una família d'origen humil. A l'Estudi de llatinitat de la seva ciutat adquireix la seva formació bàsica, gràcies a bons mestres, com Pere Puig de Beseit i Jaime Franco, als quals recorda en els seus escrits posteriors;^[3] i és possible que assistís a les classes de Juan Sobrarías i Miquel Esteban.^[4]

L'any 1547 es trasllada a València per a estudiar a l'Estudi General, on rep classes de Nicolás Scripus Flander. Després de tres anys es gradua en Arts el 25 d'octubre de 1550. Entre 1547 i 1548, durant una temporada, i per necessitats econòmiques, dona classes de Gramàtica a Cocentaina.^[5][6]

Al cap de poc, i afavorit pel mecenatge d'Honorat Joan, preceptor de Felip II, mitjançant Gaspar Joan, germà seu, que ocupava el càrrec de jurat de la ciutat de València,^[7] Palmireno aconsegueix la càtedra de Poesia, que ocuparà durant dos triennis, des del curs de 1550-1551 fins al curs de 1555-1556.^[6] En aquest període es casa amb Isabel Bonaensena, i té el seu primer fill, Agesilao, que arribà a ser també professor de l'Estudi General.^[4] Com a professor universitari dedica el seu temps a preparar les classes i a escriure i publicar obres, en molts casos partint del copiat de les seves classes per alguns alumnes:^[8] manuals escolars, com els Progymnasmata d'Aftoni d'Antioquia o els Escolios al epitome que Erasmo hizo de las Elegancias de Lorenzo Valla; llibres religiosos, com la traducció de dos llibres de sant Bernat o una hagiografia de Joan Micó; i la Hieroglyphica d'Horapol·lo, un intent d'interpretar els símbols dels egipcis.^[5]

En 1556, tot i les seves publicacions i la seva labor a l'Estudi General, es manté amb problemes econòmics. En aquest any, i urgit per una epidèmia de pesta que arrasava la ciutat, es trasllada a Alcanyís on donarà classes de Grec i Retòrica durant un curs;^[9] i després accepta l'oferta de l'Estudi General de Saragossa, de 125 lliures, que suposava un sou cinc vegades major al que cobrava a València, i ocupa la càtedra de Retòrica fins a l'any 1561. Durant la seva estada a Saragossa aconsegueix l'estima dels seus alumnes, l'enveja d'alguns col·legues, i segueix publicant obres, com un opuscle de morfologia llatina —De genere et declinatione Nominum— en 1557, una gramàtica grega —Enchiridion Graecae linguae studiosis utilissimum— en 1558, i un tractat sobre la imitació de Ciceró en 1560,^[10] en el que inclou, entre altres parts, un Lexicon pverile, precursor del seu Vocabulario del humanista.^[11]

En el mateix 1560 publica l'Etymologia latina a València, on acabarà per traslladar-se, i a l'any següent entra com a professor a la universitat on ocupa les càtedres de Grec i de Gramàtica, on es mantindrà fins a l'estiu de 1570.^[12] L'1 de juliol de 1564 declara com a testimoni de la defensa en el procés inquisitorial contra mossèn Jeroni Conques.^[13] Compagina l'ensenyament i l'estudi, i el 25 de novembre de 1570 aconsegueix el grau de batxiller en Medicina.^[14] En aquest període segueix el ritme de publicacions, com les primeres re-elaboracions de la seva retòrica (entre 1564 i 1566, en la primera versió) (Rhetorice Prolegomena i les parts Prima, Secunda i Tertia); la primera part d'un complet programa educatiu, El estudioso de la aldea (1568), on prepara a l'infant per a entrar a la universitat;^[15] i un vocabulari tècnic —Vocabulario del humanista (1569)—, en dues parts.^[16]

Des de finals de 1570 i fins a l'estiu de 1572 regenta les classes de Gramàtica i Retòrica a l'Estudi d'Alcanyís, escapant del conflicte iniciat per l'arquebisbe Joan de Ribera, per quan vol controlar la universitat, contra la mateixa universitat i el consell de la ciutat; evitant significar-se per qualsevol dels dos bàndols enfrontats.^[17]

El 18 de febrer de 1572 els jurats de València li demanen que es reintegre a la universitat; el 24 de maig fou nomenat per a la primera càtedra d'Oratòria, amb el sou doblat, i el 10 de setembre li ofereixen 45 lliures per les despeses del trasllat i el viatge. Des de 1576 li milloren el sou, arribant a les 100 lliures, i es manté a la càtedra d'Oratòria fins a la provisió de places de 1578.^[18] En el darrer període a València incrementa el ritme de les publicacions, amb noves edicions de llibres anteriorment publicats, i altres nous, com un mètode per a improvisar en llatí —El latino de repente (1573)—, en dues parts; la segona part del seu programa educatiu, El estudioso cortesano (1573), on prepara a l'universitari per a la vida en societat;^[15] i dos llibres de literatura religiosa,^[19] un tractat de la pietat, el Camino de la Yglesia (1575), i mogut per una llarga infermetat de la seva dona, el Oratorio de enfermos (1578).^[16]

Palmireno, en les classes que imparteix a la universitat de València, incita a la participació dels alumnes demanant-los exercicis de declamació sobre molts diversos temes;^[8] i utilitza el teatre com un complement a les ensenyances humanístiques, amb adaptacions d'obres clàssiques i obres pròpies, per a motivar els alumnes, enfortir la memòria i millorar la seva desimboltura. En aquestes representacions pretén que els seus alumnes s'exerciten en la retòrica, es familiaritzen amb el llatí i assimilen la cultura grecollatina. Escriu nombroses obres del gènere còmic-burlesc, de les quals, entre 1564 i 1572, es representaren 7 peces: Dialogus, Sigonia, Thalassina, Octavia, Lobenia, Trebiana i Fabella Aenaria, on sols aquesta darrera ens ha arribat completa.^[20] I en aquestes activitats teatrals Palmireno també busca atreure un major nombre d'alumnes a les seves classes i millorar la seva relació amb els responsables públics de la universitat, els jurats de la ciutat, els quals prèviament havien aprovat els texts.^[21][22]

Lorenzo Palmireno mor a València al mes de juny de 1579. Anys després, el seu deixeble Vicent Blasco redacta una oració fúnebre destacant la seva dedicació per promocionar les humanitats.^[23]

Palmireno és autor d'una obra abundant, editada i inèdita, amb amplitud temàtica, què comprèn les diferents branques de la filològica (retòrica i eloquència, gramàtica grega i llatina, composició i didàctica del llatí, lexicol·logia i paremiologia llatina i castellana, guies d'estudi, traduccions, anotacions a autors clàssics) i la producció literària (discursos, teatre, literatura devota i altres opuscles).^[24] Tot aquest conjunt està fonamentat per una motivació pedagògica, per a possibilitar una completa formació humanista als seus alumnes.^[25]

L'aportació de Palmireno a la lexicografia catalana pel que fa als noms dels peixos i les aus surt del seu Vocabulario del humanista, on l'autor anota els noms en diversos idiomes, entre ell el català, per a resoldre la pobresa lèxica dels seus alumnes. Molts d'aquests noms van passar al diccionari de Pere Torra, que es va reeditar en els segles XVII i XVIII, i una bona part fou posteriorment recollida pels lexicògrafs moderns dels segles XIX i XX.^[26]

Les seves obres, ordenades cronològicament, són:^{[27][28][29][30][31]}

• Aphthonii clarissimi rhetoris progymnasmata, Ioanne Maria Cataeno interprete, nunc denuo recognita iuxta veritatem graeci exemplaris et scholijs illustrata ... (1552).^[32]
• Escolios al epitome que Erasmo hizo de las Elegancias de Lorenzo Valla. Cum hispanica interpretatione et scholiis (1552).^[33]
• Linguarum et oratoriae apud Valentinos (1553).^[34]
• Vita et res gestas V.P.M. Fr. Joannis Mico, Dominicani ex Regio Valentino Conventu (1555-1556).
• Oris Apollonis Niliaci hieroglyphica (1556).^[35]
• De genere et declinatione Nominum. De praeteritis et supinis praecensiones brevissimae et ad Ciceronianum loquendi genus accommodatae (1557).^[36]
• Enchiridion Graecae linguae studiosis utilissimum (1558).^[37]
• Etymologia latina (1560).^[38]
• De vera et facili imitatione Ciceronis, qui aliquod opuscula studiosis adolescentibus utilissima adiuncta sunt ... (1560).^[39]
• De orthographia (1560).^[40]
• Lexicon pverile (1560).^[11][40]
• Ratio facile previniendi ad veram dialecticam et utramque philosophiam (1560).^[40]
• Philosophia naturalis et moralis (1560).^[40]
• Silva de vocablos y frases de moneda y medidas (1563).^[41][42]
• Rethoricae prolegomena (1564).^[43]
• Prima pars Rhetoricae (1564).^[44]
• Secunda pars Rhetoricae (1565).^[45]
• Tertia et vltima pars Rhetoricae (1566).^[46]
• Libellus de figuris adolescentibus studiosis admodum utilis (1567).^[47]
• El estudioso de la aldea (1568).^[48]
• Epitome prosodiae.^[49]
• De ratione syllabarum (1568).^[50]
• Refranes (1569).^[51]
• Vocabulario del humanista ... donde se trata de aues, peces, quadrúpedos, con sus vocablos de caçar y pescar, yeruas, metales, monedas, piedras preciosas, gomas, drogas, olores y otras cosas que el estudioso en letras humanas ha menester ... (1569).^[52][53]
• Segunda parte del vocabulario del humanista (1569).^[54]
• Escalera filosófica (1569).^[55]
• Dialogo de imitatione Ciceronis (1570).^[56]
• Declaración de las cosas que el Christiano vee en los sagrados Templos (1571).^[57]
• Phrases Ciceronis obscuriores in hispanicam linguam conuersae a Laurentio Palmireno; Item eiusdem Hypotyposes clarissimorum virorum ad extemporalem dicendi facultatem vtilissimae; eiusdem oratio post reditum in Academia Valentina mense augusto 1572 (1572).^[58]
• El estudioso cortesano (1573).^[59]
• Eloquentia iuvenilis ubi elogia et exempla continentur (1573).^[60]
• Descuidos de los latinos de nuestro tiempo (1573).^[61]
• España abreviada (1573).^[62]
• El latino de repente (1573).^[63][64]
• Segunda parte del latino de repente (1573).^[65]
• Razonamiento a los regidores de su patria (1573).^[66][67]
• Campi eloquentiae, in quibus Laurentii Palmyreni ratio declamandi, orationes, praefationes, epistolae, declamationes et epigrammata continentur (1574).^[68]
• Camino de la Yglesia que el christiano ha de seguir quando va a oyr los divinos officios, illustrado de historias de sanctos, con un breve Flos Sanctorum (1575).^[69]
• Oratorio de enfermos, con muchos consuelos de sanctos y orationes deuotas para aliuio de las enfermedades largas, pesadas y dolorosas (1578).^[70]
• Vocabulario de las partes mas principales del mundo, con las de España mas extendidas, con las otras regiones (1578).^[71]
• Descanso de estudiosos ilustres, donde van adagios traducidos de romance en latín. Empresas, blasones, motes y cifras (1578).^[72]
• Dilucida conscribendi epistolas ratio.^[73]
• Opuscula (1583).^[74]

• Comiença el devocionario, de Bernat de Claravall.^[75]
• Lamentacion de la virgen Maria sobre la pasion de su hijo, de Bernat de Claravall.^[76]
• Catechismo, o summa de la religion christiana, d'Edmond Auger.^[77]