Joan Amigó i Barriga

Va néixer a Badalona el 27 de gener de 1875,^[2] concretament al carrer de Francesc Layret 14, on el seu pare hi feia de xocolater. Fill de Ramon Amigó i Umbert, xocolater d'ofici, i de Francisca Barriga i Torner. Els orígens de la família eren a pagès, els Amigó procedien del veïnat de Canyet. Poc després del seu naixement, el seu pare va morir i la mare es va casar per segona vegada amb el mestre d'obres Jaume Botey i Garriga,^[3] que seria qui va despertar l'interès d'Amigó per dedicar-se a l'arquitectura.^[4] Durant la seva infantesa i joventut va viure en un petit mas anomenat Can Po Canyadó, on actualment hi ha la Via Augusta.^[3]

Va estudiar al Liceu Poliglota de Barcelona i, després, va cursar la carrera d'arquitectura a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de la capital i hi va obtenir el títol el 1900.^[4][5] Havia tingut contacte amb la tasca de la construcció, ja que abans d'estudiar arquitectura havia après l'ofici de paleta i l'esforç que suposava cadascuna de les feines que hi estaven lligades.^[3] Pel seu viatge de fi de curs va anar a Viena, i el 1908 hi torna per assistir al VIII Congrés Internacional d'Arquitectura, un dels sis arquitectes que hi van anar en representació de Catalunya.^[4] D'altra banda, va estar ben relacionat amb l'àmbit cultural i artístic del moment, ja que era un dels personatges que assistien a les conegudes tertúlies de la taverna Els Quatre Gats,^[5] a més de fer diversos viatges en bicicleta pel sud de França.^[4]

L'any 1910 es va casar amb Concepció Amat i Planas. Van anar a viure al carrer de Trafalgar de Barcelona. Van tenir dues filles: Eulàlia i Francesca.^[6]El 1913 s'encarrega de les obres de la casa Bau, a Tortosa, i l'any següent -1914- és nomenat arquitecte municipal de Badalona, càrrec del qual dimitirà el 1924 durant la Dictadura de Primo de Rivera. El 1926 és nomenat membre de la Junta d'Obres de la Parròquia de Santa Maria. Membre també de la Junta d'Obres de la de Sant Josep, de la qual fou arquitecte durant bastant temps. Tot i que és destacat pels seus edificis, també realitzà obres d'interiorisme, la tomba de la família Bosch al Cementiri Vell de Badalona o el Llit de la Mare de Déu de la parròquia de Santa Maria, obra destruïda el 1936.^[7]

Va morir el 30 de desembre de 1958.^[8]

Se l'enquadra dintre d'una segona generació modernista, més tardana de la de Gaudí, Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch, en un moment on aquesta tendència està més establerta, i no representa un trencament total amb la tradició, ans al contrari el modernisme ha esdevingut també una tradició. De la seva mateixa promoció hi ha Antoni de Falguera i de la següent a Salvador Valeri i d'Alexandre Soler i March. Amigó, juntament amb aquests i altres, representant ja d'una segona generació modernista, més tardana.^[2]

Amigó és clarament un representant de l'escola modernista, però la seva promoció, ja esmentada, no segueix les mateixes directrius de la primera, representada per Gaudí o Domènech i Montaner, sinó que ja han abandonat seguir les novetats procedents de a resta d'Europa i consideren el modernisme com una tradició i no pas una revolució, com s'havia considerat els seus predecessors amb anterioritat.^[2] A més a més, Amigó presenta noves influències clarament definides d'altres estils contemporanis de l'època, concretament de la Secessió vienesa i, fins i tot, de l'escola de Glasgow.^[9]

La línia vienesa és present a la casa Serra Vinyas de 1907, situada al carrer Enric Borràs, núm. 7, especialment en el pavelló de safareigs, avui desaparegut. Això no obstant, aquestes influències són també comprovables en les dues obres més conegudes de l'autor i també de les més depurades: la casa Enric Pavillard de 1906, més destacada en els detalls que en la composició general, i la casa Enric Mir de 1908, que és la que més clara filiació secessionista té, i fins i tot de mackintonshiana, dins de la línia de Rafael Masó. En aquesta s'hi poden apreciar elements repetitius en altres obres d'Amigó: el relleu vertical acabat en corba amb l'encreuament de línies horitzontals; ambdues obres se situen a l'avinguda Martí Pujol, núm. 23-25 i 45-47 respectivament.^[5][10]

Les seves obres no es redueixen simplement a residències, sinó que també en realitzà d'altres tipus. En el terreny industrial destaca la fàbrica Giró, més coneguda com a Can Casacuberta, de 1913; malgrat avui estar mutilada, encara s'observen influències llunyanes d'Otto Wagner, Mackintosh i Joseph Maria Olbrich.^[1] L'altre exemple és la fàbrica de G. de Andreis. Metalgraf Espanyola, S. A., coneguda popularment com La Llauna, construïda entre els anys 1906 i 1922 al carrer Indústria, 89,^[5] on s'observa clarament la influència de Wagner en el detall.^[11]

Una de les darreres de les seves obres, la casa Rafael Gafarel·lo, al carrer Dos de Maig núm. 38, sembla una versió local i amanerada de La Pedrera d'en Gaudí o de la casa Planells de la Diagonal de Jujol. A cada pis hi ha una línia horitzontal ondulada però que aviat retorna a les línies horitzontals. A tall de curiositat, Amigó no firmà aquesta obra sinó el mestre d'obres Jaume Botey, això exemplifica les trampes que es feien quan no es podia treballar per a privats quan s'era arquitecte municipal.^[11]