Hippiatrica
La Hippiatrica, conegut també com a Hippiatrika o Corpus Hippiatricorum Graecorum (en grec: Ἱππιατρικά) és una recopilació produïda durant l'Imperi Romà d'Orient sobre textos grecs antics, principalment fragments, dedicats a la cura i curació del cavall.[1] Els textos probablement van ser compilats al segle v o VI dC per un editor desconegut.[1] Actualment, la recopilació es conserva en cinc revisions en 22 manuscrits (que contenen 25 còpies) que van entre els segles X al XVI dC.[1] Entre els segles x i xiii es va confeccionar un resum Epítome de la Hippiatrica que serviria de font de la veterinària medieval.[2][3]
Terminologia
La terminologia utilitzada a l'Antiguitat clàssica per anomenar els professionals de la salut animal va variar d'acord amb el context cultural en el qual ens situem. Inicialment s'utilitzava la paraula hippiatros: hippos (cavall) + iatros (metge) a l'antiga Grècia com a professional de la cura dels cavalls.[4] Durant l'Imperi romà. Columela va ser el primer en utilitzar ueterinarius (verterinari) pels tècnics de la salut en les bèsties de càrrega (veterius, veterinae).[5] Durant l'Antiguitat Tardana va aparèixer el terme mulomédicus per anomenar els practicants de la medicina del bestiar incorporant aquí també els èquids,[6] i especialment amb l'Edicte de Dioclecià. Durant l'edat mitjana a Europa s'utilitza albeitar al Regne de Castella (d'origen islàmic al-baytar)[7] o menescal a la Corona d'Aragó (marechal en el nord d'Europa).[8] Durant el segle xvi es recupera el terme veterinari per tots els professionals de la salut animal, deixant el hippiatres i la hippiatria per la cura de les malalties dels èquids. Només amb l'organització de les primeres escoles de veterinària al segle xviii es consolidaria el terme veterinari i veterinària per anomenar tots els treballadors de la salut animal.
Continguts
Les principals fonts d'aquesta compilació la constitueixen els següents textos sobre malalties del cavall produIts durant l''Antiguitat tardana: els manuals veterinaris d'Apsyrtus, Eumelus (un veterinari a Tebes, Grècia [9]) Hierocles, Hipòcrates i Theomnest, així com l'obra de Pelagoni (enquadrat en literatura llatina) i la traducció al grec de la recopilació agronòmica feta per Anatolius.[10] Encara que els autors esmentats al·ludeixen als seus predecessors veterinaris grecs clàssics: a dir Xénofont i Simó d'Atenes, les arrels de la seva tradició es troben principalment en la literatura agrícola hel·lenística derivada de l'agrònom cartaginès Magó.[10] Al segle x dC, es van afegir a la Hippiatrica dues fonts més de l'Antiguitat tardana: una obra de Tiberi i un conjunt anònim de pronòstics i remeis (en grec: Προγνώσεις καὶ ἰάσεις).[11] Pel que fa al contingut, les fonts de la Hippiatrica no ofereixen una exposició sistemàtica de la ciència veterinària i emfatitzen el tractament pràctic: dieta, terapèutica i cirurgia,[11] més que en l'etiologia o la recerca mèdica.[12] No obstant això, la recopilació conté una gran varietat de formes i estils literaris: proverbis, poesia, encanteris, cartes, instruccions, definicions mèdiques, receptaris.[13] En tota la Hippiatrica, el nom de Quiró, el centaure grec associat a la curació i vinculat a la medicina veterinària, apareix dues vegades (com a divinitat) en forma d'invocació retòrica i en forma d'encanteri; un cura anomenada cheironeion (en grec: χειρώνειον) de la qual rep el nom de la figura mitològica.[14]
Llegat
A partir del s.VIII dC, en l'Occident cristià, la xarxa d'escoles monàstiques van afavorir la traducció dels clàssics grecollatins a les llengües vernacles de cada estat. Erudits de diferents països van viatjar als centres on es dipositaven les fonts clàssiques i les versions que els àrabs havien adaptat per incorporar el coneixement clàssic. Escoles com la de Traductores de Toledo i la Salernitana de la dinastia Hohenstaufen ho van afavorir.[15] Els manuscrits hippiàtrics es van conservar en els monestirs medievals com Saint Gall en forma de resums o amb transcripcions d'alguna de les parts dels autors que formaven part de la compilació del Corpus Hippiatricorum[16]i van servir com a focus d'irradiació del coneixement veterinari.
Referències
Bibliografia
- Allué Blanch, Vicenç «El largo viaje euroasiático de la veterinaria antigua y medieval». Información veterinaria, 2, 2014, pàg. 32-34.
- CAM, Marie-Thérèse. La médecine vétérinaire antique: Sources écrites, archéologiques, iconographiques. Presses universitaires de Rennes, 2007. ISBN 9782753529540.
- Cordero del Campillo, Miguel. «Los nombres hispánicos de la veterinaria». A: Miguel Cordero del Campillo, Miguel Angel Marquez, Benito Madariaga de la Campa (editores). Albeyteria, Mariscalia y Veterinaria. Universidad de León, 1996, p. 15-58. ISBN 84-7719-566-8.
- Cordero del Campillo, Miguel «Panorámica de la profesión veterinaria». Anales de la Facultad de Veterinaria de León, 1991, pàg. 143-155.
- Doyen-Higuet, Anne-Marie. L’Épitomé de la Collection d’hippiatrie grecque: Un authentique manuel vétérinaire. MON Editions, 2006. ISBN 9782356681744.
- Doyen-Higuet, Anne-Marie «The "Hippiatrica" and Byzantine Veterinary Medicine». Dumbarton Oaks Papers. Symposium on Byzantine Medicine, 38, 1984, pàg. 111-20.
- Karasszon, Dénes. A Concise History of Veterinary Medicine. Budapest: Akadémiai Kiadó, 1988. ISBN 978-9-63-054610-2.
- Lazaris, Stavros. Art et science vétérinaire à Byzance: Formes et fonctions de l'image hippiatrique. Turnhout: Brepols, 2010. ISBN 978-2-503-53446-6.
- Lazaris, Stavros. «Learning and Memorising Hippiatric Knowledge in Late Antiquity and in Byzantium». A: Le cheval dans la culture médiévale, 2015, p. 269–294.
- Mañé Seró, Maria Cinita. «La Hipiátrica griega». A: Historia de la Veterinaria Grecorromana: Discruso leído como académica Real Academia de Ciencias Veterinarias. RACVE, 2010, p. 81-93. ISBN 9788492053537.
- McCabe, Anne. A Byzantine Encyclopaedia of Horse Medicine: The Sources, Compilation, and Transmission of the Hippiatrica. Oxford i Nova York: Oxford University Press, 2007. ISBN 978-0-19-153510-9.
- Poulle-Drieux, Yvonne «Savoir soigner les chevaux dans l'Occident latin, de la fi de l'Antiquité a la Renaissance». Schedae, 2009, pàg. 143-152. Arxivat de l'original el 2022-01-11 [Consulta: 9 gener 2022].