Halur d'acil

El químic francès August André Cahours (1813–1891) preparà clorurs d'àcid mitjançant la reacció d'àcids amb pentaclorur de fòsfor ${\displaystyle {\ce {PCl5}}}$ . El francès Charles Frédéric Gerhardt (1816–1856) emprà oxiclorur de fòsfor ${\displaystyle {\ce {POCl3}}}$ i Antoine Béchamp (1816–1908) triclorur de fòsfor ${\displaystyle {\ce {PCl3}}}$ . Tanmateix, el primer halur d'àcid carboxílic en ser sintetitzat fou el clorur de benzoïl ${\displaystyle {\ce {C6H5-COCl}}}$ , el 1832 per part dels químics alemanys Friedrich Wöhler (1800–1882) i Justus von Liebig (1803–1873).^[1][2]

Els halogenurs d'àcid s’anomenen esmentant el(s) nom(s) de l’halogenur(s) específics com a paraules separades (fluorur, clorur, bromur o iodur), per ordre alfabètic, cadascun dels quals precedit per un prefix multiplicador, si és necessari, i seguits de la preposició adequada i el nom del grup acil. Per exemple: clorur d’acetil ${\displaystyle {\ce {CH3-COCl}}}$ , bromur de butanoïl ${\displaystyle {\ce {CH3-CH2-CH2-COBr}}}$ , bromur clorur de malonil ${\displaystyle {\ce {Br-CO-CH2-CO-Cl}}}$ , etc.^[3]

Si hi ha un grup amb prioritat per a ser esmentat com a grup principal o si es troba enllaçat a un grup substituent, l’halogenur d’acil s’expressa mitjançant un prefix com ara «fluorocarbonil-», «clorocarbonil-», «bromocarbonil-» o «iodocarbonil-». Exemples: àcid (clorocarbonil)acètic, 2-(clorocarbonil)benzoat d’etil.^[3]

Aquests compostos donen reaccions de substitució nucleòfila amb molta facilitat i són utilitzats en reaccions d'acilació (com la de Frieldel-Crafts).

Els clorurs d'acil reaccionen amb els àcids carboxílics i formen anhídrids d'àcid. Quan es fa servir aquesta reacció amb fins preparatius s'afegeix una base orgànica feble, com la piridina ${\displaystyle {\ce {C5H5N}}}$ . La piridina és un catalitzador de la reacció i també es comporta com base per neutralitzar el clorur d'hidrogen que es forma.^[4]

Els clorurs d'acil reaccionen amb els alcohols ${\displaystyle {\ce {R-OH}}}$ per formar èsters ${\displaystyle {\ce {R-O-R'}}}$ . En general, la reacció es fa en presència d'una base com la piridina ${\displaystyle {\ce {C5H5N}}}$ per neutralitzar el clorur d'hidrogen ${\displaystyle {\ce {HCl}}}$ format.^[4]

Els clorurs d'acil reaccionen amb amoníac ${\displaystyle {\ce {NH3}}}$ i amb amines ${\displaystyle {\ce {R-NH2}}}$ per formar amides ${\displaystyle {\ce {R-CONH2}}}$ . En general s'hi afegeix una base, com a hidròxid de sodi ${\displaystyle {\ce {NaOH}}}$ , perquè reaccioni amb el clorur d'hidrogen ${\displaystyle {\ce {HCl}}}$ produït.^[4]

Els clorurs d'acil reaccionen amb aigua per formar àcids carboxílics. En medi bàsic, l'àcid es converteix en la seva sal, un carboxilat. La reacció té poc valor preparatiu, perquè gairebé sempre el clorur d'acil es prepara a partir de l'àcid carboxílic, i no pas al contrari.^[4]

Un mètode de laboratori comú per a la preparació d'halurs d'acil implica la reacció d'àcids carboxílics amb reactius com el clorur de tionil ${\displaystyle {\ce {SOCl2}}}$ o el pentaclorur de fòsfor ${\displaystyle {\ce {PCl5}}}$ per als clorurs d'acil, pentabromur de fòsfor per als bromurs d'acil i fluorur cianúric per als fluorurs d'acil.

Els halurs d'acil són compostos altament reactius que se solen sintetitzar per a ser utilitzats com a intermedis en la síntesi d'altres compostos orgànics.