Història
En aquesta edició es va instaurar de manera definitiva la maglia ciclamino pel líder de la classificació per punts, en substitució de la de color vermell emprada fins aleshores.[1]
Després de la desqualificació patida el 1969 per donar positiu en un control antidopatge per amfetamines, Merckx tornà al Giro com a vigent campió del Tour de França i favorit a la victòria final. L'altre gran candidat era l'italià Felice Gimondi, vencedor dels Giros de 1967 i 1969.
Fins a la disputa de la 7a etapa la condició d'Eddy Merckx era posada en dubte, i la gent es preguntava si havia anat al Giro a disputar-lo o a preparar el Tour. Aquests dubtes s'esvaïren en finalitzar aquella etapa, la primera en què va demostrar les seves veritables intencions, i en la qual es vestí de rosa.[2] Dos dies després, en una contrarellotge individual de 56 quilòmetres, Merckx assestà el cop definitiu en distanciar a la resta de favorits en més de dos minuts.[3] En aquesta edició l'organització del Giro havia decidit fer un final d'infart, amb tres etapes d'alta muntanya els tres darrers dies. Amb tot, no s'aconseguí l'efecte esperat, i entre els millors de la classificació general no hi hagué grans diferències. En la 18a etapa, amb final a la Marmolada, els set primers de l'etapa entraren en un minut, si bé a partir del 8è perderen tots més de set minuts. En la 19a i 20a etapa Gimondi i Merckx tornaren a entrar sense grans diferències, aconseguint d'aquesta manera el belga el seu segon Giro d'Itàlia.
Equips participants
En aquesta edició del Giro hi van prendre part 13 equips formats per 10 ciclistes cadascun, per formar un pilot amb 130 corredors.
Etapes
Classificacions finals
Classificació general
Classificació de la muntanya | Classificació per punts |
Referències
Eddy Merckx (BEL)
Felice Gimondi (ITA)
