Història
Per primera vegada es disputà una etapa per carreteres de Sardenya, alhora que es tornava a Sicília. El francès Jacques Anquetil, vencedor de l'any anterior, es presentava com el gran favorit a la victòria final. El seu principal oponent havia de ser novament Charly Gaul, que prometia crear molt perill en les etapes de muntanya i posar-li les coses difícils al ciclista normand.
Després d'un començament de cursa obert, amb arribades a l'esprint o amb petites escapades, tret de la 8a etapa, en què l'espanyol Antonio Suárez aconseguí arribar destacat a meta amb quasi dos minuts d'avantatja, Anquetil segueix el guió preestablert i passa pel damunt de tots els seus rivals en l'única contrarellotge de la cursa, fent-se amb el mallot rosa l'endemà. Amb tot, en la 14a etapa, en un dia plujós i molt fred, es produeix una escapada de set corredors entre els quals es troba Arnaldo Pambianco, el qual aconsegueix vestir-se de rosa en finalitzar l'etapa a Florència amb tan sols 14" sobre Anquetil.[1] Com en les darreres edicions, la gran muntanya es troba agrupada en les darreres etapes, pujant-se el Pas Pordoi en la 19a etapa i el Passo dello Stelvio en la 20a i penúltima etapa. Anquetil resultà no trobar-se en gaire bona forma i no pogué remuntar el temps perdut respecte Pambianco. Antonio Suárez acabà la cursa en tercera posició, sent la primera vegada que un espanyol pujava al podi.
Miquel Poblet guanyà tres etapes, les dues primeres i la darrera, alhora que liderà la cursa durant sis etapes, mentre que Suárez aconseguia una victòria d'etapa.
Equips participants
En aquesta edició del Giro hi van prendre part disset equips formats per deu ciclistes cadascun, per formar un pilot amb 140 corredors.
Etapes
Classificacions finals
Classificació general
Classificació de la muntanya
Referències
Itàlia
Jacques Anquetil (FRA).svg){kind=small}
Antonio Suárez (ESP)
