Germaine Tailleferre

L'any 1913 fou un any important per a Tailleferre. A la classe de Contrapunt de Georges Caussade conegué els músics Milhaud, Auric i Honegger. Aquella va ser una dècada en què les principals tendències artístiques es donaren cita a París, per tot arreu fluïen els erudits i els artistes. No li resultà difícil entrar en contacte amb els principals escriptors i pintors, i així, abans de finalitzar la Primera Guerra Mundial, comptava Apollinaire, a Fernand Léger, a Modigliani, Picasso, i, per descomptat, al músic Erik Satie, entre els seus amics.

És el mateix Satie qui en 1917, impressionat per la qualitat de l'obra per a dos pianos "Jeux de plein air", la convidà a reunir-se amb els músics del grup anomenat "Nouveaux Jeunes", també anomenat "de les notes falses". Després d'aquesta integració, el grup donà un primer recital d'obres pròpies en un dels tallers en què els esmentats pintors treballaven, i allà s'estrenaren "Jeux de plein air" i "Sonatine pour quatuor à cordes". El grup "Nouveaux Jeunes", per una simpàtica analogia proposada pel crític Henri Collet amb el grup dels cinc russos, adquirí el nom amb el qual aquests joves compositors signarien les seves activitats següents, "les Six". A més de Tailleferre, l'integraven els següents: Georges Auric, Louis Durey, Arthur Honegger, Darius Milhaud i Francis Poulenc.

"Les Six" va realitzar en realitat molt poques col·laboracions; s'accepta generalment que el grup es dissolgué com a tal en concloure l'obra conjunta "Les mariés de la Tour Eiffel", encara que els seus membres van continuar sent amics durant molts anys. Tailleferre va sobreviure 63 anys a la dissolució del grup, ja que va morir en 1983. No obstant això, les característiques musicals de les seves obres es nodreixen directament de l'estètica d'aquest grup.^[1]

Com a característiques del llenguatge musical de Tailleferre així com del Grup dels Sis, és la proliferació de melodies senzilles, la simplificació dels ritmes, l'alliberament de l'harmonia i curioses innovacions en la tècnica d'orquestració. Es tracta d'una música d'audició fàcil, degut entre altres coses a l'ocupació de formes musicals curtes, impregnades d'una estètica que té espai per a l'humor, la ironia i l'austeritat. El lirisme i els excessos sentimentals són tractats amb un cert sarcasme, per observar el qual fa servir una escriptura simple i nua contrastada per ritmes frenètics.

"Una Marie Laurencin per a l'oïda", deia Jean Cocteau de Germaine Tailleferre, l'única dona del cèlebre Groupe des Six. Aquesta expressió pretenia establir una correspondència entre les aquarel·les decoratives de Laurencin i la música de Tailleferre, però no era gaire apropiada. Ingenuïtat, frescor, feminitat, són qualitats que s'associen amb Tailleferre des de la seva arribada al Groupe des Six; però seguint amb el joc de les comparacions, s'hauria d'associar la música de Tailleferrer amb la fauvista Sonia Delaunay més que amb la dolça Laurencin, ja que en una part de la seva obra es troba autèntic vigor, de vegades tenyit, malgrat unes harmonies de gran sensualitat, d'una inesperada austeritat.

Els 6 catàlegs d'obres de Tailleferre editats actualment no concorden ni en nombre, ni en títols. El catàleg inclòs al llibre Germaine Tailleferre: la Dame des Six de Georges Hacquard (L'Harmattan, 1997) arriba a incloure obres sense títol de la compositora. La llista que segueix utilitza tres fonts principals:

1. El catàleg d'obres depositades a la Sacem per la mateixa compositora, entre el catàleg informatitzat i el vell catàleg en paper;
2. Obres en què la identificació és fàcil: per exemple les obres editades, les músiques de pel·lícula, de televisió i de radiodifusió, que són fàcilment verificables als arxius de l'INA o de laBNF;
3. El catàleg A Centenary Appraisal del musicòleg Robert Orledge (Muziek & Wetenshap, 1992), amb una descripció completa i rigorosa de tots els manuscrits que ha examinat: localització, nombre de pàgines, format, etc.

Georges Hacquard va crear en 1977 una associació per a promoure l'obra de la compositora, i que es va dissoldre el 2003.^[2]

Durant el funeral de la compositora, el baríton francés Mario Hacquard (a la foto) va cantar el Rèquiem de Fauré, una de les obres preferides de Germaine. Mario i Germaine tenien una relació amistosa molt profunda i cap al final de la seva vida la compositora li va dedicar algunes de les seves obres.

L'any 2008, Mario produí el CD Par les tendres soirs de lune, que retia homenatge a Germaine Tailleferre amb cançons en la seva majoria no enregistrades anteriorment.^[3]