Galàxia cD

El tipus cD és una classificació existent en l'esquema de classificació de galàxies de Yerkes, i és una de les dues classificacions de Yerkes encara en ús avui, juntament amb el tipus D.^[8] La "c" a "cD" indica que són galàxies molt grans, és a dir supergegants, mentre que la "D" indica que aquestes galàxies tenen un aspecte difús. "cD" també és usat en anglès com acrònim de central Dominant galaxy (galàxia central dominant)., i són considerades les galàxies conegudes més grans.^{[9][7][10][11]}

Les galàxies cD són similars a les galàxies lenticulars (S0) o a les galàxies el·líptiques (E#), però molt més grans, amb radis de fins a un milió d'anys llum o fins i tot més.^[12] El seu aspecte és el d'una galàxia el·líptica envoltada per un embolcall de baixa lluentor superficial.^[13] Es va descobrir el 27 d'octubre de 1990. Avui es pensa que són el resultat de col·lisions entre galàxies.^[14] Com a prova d'això, algunes tenen diversos nuclis.^[15]Les galàxies cD són un dels tipus que sovint es troben com les galàxies més brillants d'un cúmul de galàxies.^[16] A causa que bastants grups de galàxies fòssils (grups de galàxies consistents en una única galàxia gegant envoltada per un halo de gas calent detectable gràcies a la seva emissió de raigs X i sense galàxies brillants a prop) són similars a galàxies cD, s'ha suggerit que una galàxia cD resulta de la creació d'aquest tipus de grup de galàxies, i posteriorment a la formació d'un nou cúmul de galàxies al voltant del grup fòssil.^[17] No obstant això, les galàxies cD mai són trobades aïllades a l'espai.^[13] S'estima que un 20% de les galàxies més brillants del cúmul són cDs.^[13]

Es creu que les galàxies cD neixen a conseqüència de la caiguda en espiral cap al centre de les galàxies existents en un cúmul de galàxies, i la seva fusió allí, quelcom proposat per primera vegada per Herbert J. Rood el 1965. Aquest procés explica l'enorme grandària i lluminositat de les galàxies cD.^{[18][19][20][21]} Les restes de galàxies menors absorbides poden trobar-se com estructures de gas i pols en l'halo de la galàxia més gran, el qual pot tenir un diàmetre com ja s'ha explicat de fins a milions d'anys llum.^[19][14]

Es creu que la fricció dinàmica exerceix un important paper a l'hora de la formació de galàxies cD en cúmuls de galàxies. Aquest procés comença quan una galàxia gran es mou a través d'un cúmul de galàxies, atraient després d'ella a galàxies menors i a matèria fosca, la qual cosa segueix a la galàxia més gran atraient a aquesta amb la seva força de gravetat i desaccelerant-la fins a fer que, a causa de la pèrdua d'energia cinètica, la galàxia gran comenci a caure en espiral cap al centre dinàmic del cúmul, on les seves estrelles, gas, pols, i matèria fosca i les de les galàxies menors que l'han seguit s'uniran amb les d'altres galàxies que han patit abans la mateixa destinació.^[22][23] El resultat net és la formació d'una galàxia amb un halo molt gran i difús.^[24] Les restes de les galàxies fusionades o en procés de fusió es poden veure com altres nuclis en la galàxia cD.^[25]

A més d'aquest procés, un altre que contribueix al seu creixement en alguns casos la caiguda de gas cap a ella en la forma de fluxos de refredament, gas que en acumular-se a la regió central de la galàxia cD es comprimeix provocant el naixement d'estelles^[26]

Les galàxies cD són usades per definir cúmuls de galàxies; un cúmul de galàxies amb una galàxia cD al seu centre és denominat "cúmul cD", o "Cúmul de galàxia de tipus cD", o "Cúmul de galàxies de tipus cD".^[27]

• NGC 1275^[28]
• NGC 6166^[29]
• IC 1101, la galàxia més gran coneguda (diàmetre de 6 milions d'anys llum)^[30][31][32]
• Messier 87, la galàxia central del Cúmul de la Verge.
• NGC 1399 en el Cúmul de Fornax
• NGC 4889, la galàxia més brillant del Cúmul de Coma