Désiré Écaré
Désiré Écaré (Treichville, 15 d'abril de 1939 - Abidjan, 17 de febrer de 2009),[1] va ser un director de cinema,[2] guionista i productor ivorià.[3] El 1985 va obtenir el Premi FIPRESCI[4] per la seva pel·lícula Visages de femmes.[5]
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 15 abril 1939  Abidjan (Costa d'Ivori) |
| Mort | 16 febrer 2009 (69 anys) Abidjan (Costa d'Ivori) |
| Dades personals | |
| Formació | Institut des hautes études cinématographiques |
| Activitat | |
| Ocupació | director de cinema |
    | |
Biografia
Désiré Ecaré va viure la major part de la seva infància a Abidjan en el si d'una família de deu fills en la qual tots anaven a la escola. El seu pare va ser funcionari i la seva mare mestressa de casa.[6] CVa començar el seu educació secundària en el Col·legi Catòlic de Daloa, després en el Col·legi d'Orientació de Plateau i finalment en el Liceu Clàssic d'Abidjan.[7] En 1959 va assistir al Centre d'Art Dramàtic d'Abidjan. Va sortir de Costa d'Ivori cap a França el 19 de setembre de 1961 gràcies a una beca del govern ivorià i va obtenir el batxillerat en ciències experimentals.[7] Estudiant brillant, va ingressar al Centre d’Art Dramatique de la Rue Blanche, on va obtenir un segon premi d'art dramàtic dos anys més tard, i es va incorporar al IDHEC en 1965, on va obtenir un diploma de direcció i producció[7] en 1966. Allí va conèixer a la seva futura esposa, d'origen finlandès, amb la qual va tenir dos fills.[6]
Ecaré va començar la seva carrera com actor de teatre en unir-se a la Compagnie du Toucan creada per Jean-Marie Serreau.[7] Va crear la seva pròpia productora, Les Films de la Laguna, per a realitzar la seva primera pel·lícula, el curtmetratge Concerto pour un exil,[8] sobre un tema suggerit per la seva esposa Marjietta Ecaré: l’alienació social i psicològica dels africans que viuen en París.[6] Per a obtenir el finançament va vendre el seu propi cotxe i el cap de l'oficina de cinema del Ministeri de Cooperació, Jean-René Debrix, li va lliurar deu rotllos de pel·lícula. Després de veure les primeres proves el director d’ Argos Films, Anatole Dauman, li va proporcionar els fons necessaris per a completar l'obra.[6] Concerto pour un exil es basa en gran manera en la improvisació dels actors que, a excepció de Claudia Chazel, no són professionals. Henri Duparc, qui va estudiar a l’IDHEC amb Ecaré, va substituir a vegades a alguns actors absents, igual que la seva esposa.[6] Va guanyar el Premi del Cinema Jove a Ieras[9] i va ser seleccionat per a la Setmana de la Crítica del festival de Canes en 1968. També va ser premiat a Oberhausen, Taixkent i al Festival de Cinema de Cartago.[6]
En 1970 va rodar À nous deux, France![10] a París amb Pierre Garnier, Frédérique Layne i Marie Gabrielle N’Guipie,[11] de nou sobre l'alienació, però de forma satírica. El tema del mediometraje se centra en les dones africanes, menyspreades pels africans que van venir a estudiar a París, que prefereixen a les dones occidentals. Produït per Argos Films i Films de la Laguna el rodatge es va completar en tres mesos amb un pressupost de 20.000 dòlars. La música és de Memphis Slim, qui actuarà en la seva estrena a Abidjan el 16 de juny de 1970. Va obtenir el Premi especial del jurat a Ieras. La pel·lícula està basada en la ironia i juga amb el moviment de la negritud, la qual cosa va fer que fos prohibida al Senegal durant la presidència de Léopold Sédar Senghor.[6]
Va tornar a Abidjan en 1972 i es va convertir en funcionari, com a conseller del Ministre de Turisme i Cultura sobre l'impacte del turisme en el patrimoni cultural ivorià, però va renunciar en 1973 per a realitzar la seva tercera i última pel·lícula, Visages de femmes, però va haver de deixar de filmar-la per falta de fons. Va intentar aconseguir diners muntant una granja de porcs i després va comprar el restaurant “Le Maqui” en Ouagadougou. De retorn a Abidjan en 1983, va completar Visages de femmes,[12] que va produir i va dirigir amb un pressupost total de 280.000 dòlars. La pel·lícula es va presentar en 1985 en la Sematmana de la Crítica del 48è Festival Internacional de Cinema de Canes i va guanyar el Premi FIPRESCI. Estrenada a París unes setmanes més tard, va ser vista per 130.105 espectadors al llarg de 16 setmanes, però la pel·lícula va provocar un escàndol degut a una llarga escena d'amor explícita i va ser prohibida a Costa d'Ivori “per obscenitat i faltes al pudor”,[13] la qual cosa va provocar grans debats i un major interès per part del públic.[14]
Désiré Ecaré va intentar després dirigir un guió escrit uns anys abans, titulat Affaires africaines.[6] Possiblement titulat Indépendance cha cha, “seria la història de tots els canvis que ha sofert Àfrica des de la independència, a través dels ulls de dos pagesos”, va dir Désiré Ecaré a Jacques Siclier. “Tot canvia al seu voltant, excepte la seva petita existència”. Va planejar un gran pressupost però no va poder obtenir finançament i el projecte va quedar aparcat.[15]
Filmografia
Curtmetratges
- Director, guionista
- 1967 - Concerto pour un exil (+ guionista, escriptor de diàlegs, autor de comentaris i editor)
Llargmetratges
- Director, guionista, productor
- 1970 - À nous deux France! (Femme nue, femme noire) (+ guionista) amb Pierre Garniel, Frédérique Layne y Marie Gabrielle N’Guipie.[11]
- 1985 - Visages de femmes (+productor i guionista) amb Eugénie Cissé-Roland, Sidiki Bakaba, Albertine N’Guessan, Kouadio Brou i Véronique Mahile [16]
Referències
Bibliografia
- Film Quarterly: Forty Years, a Selection (en anglès). University of California Press, 1999, p. 116. ISBN 9780520216037 [Consulta: 24 maig 2022].
- Spaas, Lieve. Francophone Film: A Struggle for Identity (en anglès). Manchester University Press, 2000, p. 219. ISBN 9780719058615 [Consulta: 24 maig 2022].
- Ukadike, Nwachukwu Frank. Black African Cinema (en anglès). University of California Press, 1994, p. 77. ISBN 9780520912366 [Consulta: 24 maig 2022].