Disfòria

La disfòria és un estat patològic d'insatisfacció que sol acompanyar la depressió clínica o els estats d'ansietat generalitzada.^[1] El terme està creat per analogia amb l'eufòria, el sentiment oposat. Pot estar en relació amb el període menstrual,^[2] o sorgir com a conseqüència d'un traumatisme cranioencefàlic^[3] i després d'episodis d'excitació psíquica màxima, com ara els originats per les malalties relacionades amb el trastorn bipolar.^[4] Alguns especialistes inclouen la disfòria entre les alteracions emocionals de tipus depressiu que freqüentment es desenvolupen en els epilèptics.^[5] Sol aparèixer a continuació de la falsa alegria produïda per ingesta de drogues, en el context d'una síndrome d'abstinència^[6] o bé ser un tret general relacionat amb els processos de raonament que influeixen en la resposta a l'emoció de la persona afectada.^[7] No és un fenomen rar que els subjectes amb disfòria mostrin una atenció esbiaixada davant els estímuls desagradables, una característica que forma part de la seva tendència als pensaments rumiatius.^[8] En molts individus amb un trastorn límit de la personalitat existeix un ànim disfòric subjacent que, davant determinades circumstàncies conflictives, pot desencadenar una necessitat irracional i quasi explosiva d'actuar sense tenir en compte els efectes de la seva conducta.^[9] Hi ha autors que consideren determinats casos de distímia com una disfòria crònica establerta a partir d'una personalitat amb característiques negativistes. De vegades forma part dels problemes sexuals en les relacions de parella.^[10] Amb certa freqüència, és un dels factors causals d'idees suïcides en dones.^[11]