Deixalles marines
Les deixalles marines, escombraries marines o desfets plàstics són desaprofitaments d'activitats humanes que deliberadament o accidentalment suren en llacs, mars, oceans i rius. Les desferres oceàniques tendeixen a acumular-se en els girs oceànics (grans sistemes de corrents rotatius) i en la línia costanera,[1] és rentat en encallar, i és anomenat escombraries de platja (beach litter).
L'abocament de desferres al mar es diu en anglès ocean dumpping.
Algunes desferres marines, com la fusta a la deriva, ocorre naturalment. Les persones han llançat al mar aquests materials durant centenars d'anys. Amb l'increment de l'ús del plàstic, la influència humana s'ha transformat en un problema, ja que molts tipus de plàstics no són biodegradables. El plàstic arrossegat per l'aigua és perillós, perquè suposa una seriosa amenaça per peixos, aus marines, rèptils marins, i mamífers marins, també per a vaixells i habitatges costaners.[2] Contribueixen a aquest problema els abocaments al mar, vessaments accidentals, envasos, i les escombraries d'abocadors arrossegada pel vent.
Tipus de desferres
Una gran varietat d'objectes usats habitualment poden convertir-se en desferres marines; bosses plàstiques, globus, boies, cordes, desaprofitaments mèdics, ampolles de vidre i de plàstic, encenedors de plàstic, llaunes de begudes, poliestirè extruit, fils de pesca, xarxes i variats desaprofitaments de creuers o plataformes petrolieres són la major part dels residus oposats surant. Els envasos de sis anells (per a llaunes) són usats per denunciar el dany que aquestes escombraries pot fer a la vida marina.[3]
Els estudis han demostrat que el 80% de les desferres marines són plàstic, un component que s'ha acumulat ràpidament des de la Segona Guerra Mundial.[4] Els plàstics s'acumulen perquè no es biodegraden com altres substàncies que si ho fan, encara que es fotodegraden per exposició al sol, només quan estan secs, ja que l'aigua inhibeix la fotòlisis.[5]
Xarxes Fantasmes
Les xarxes de pesca deixades o perdudes per pescadors en l'oceà o "xarxa fantasma" poden embullar peixos, dofins, tortugues marines, taurons, dugong dugons, cocodrils, aus marines, crancs i altres criatures. Aquestes xarxes restringeixen el moviment, causant gana, laceracions i infeccions, i l'asfíxia en animals que necessiten tornar a la superfície per respirar.[6]
Nurdles i bosses de plàstic
Els nurdles, també anomenats « llàgrimes de sirena», unes boletes de plàstic generalment de menys de cinc mil·límetres de diàmetre, que són un component important de les desferres marines. S'usen com a matèries primeres en la manufactura de plàstics, i s'estima que entren en els ambients naturals per vessaments accidentals. També es generen pel desgast físic de desferres plàstiques més grans. Els nurdles s'assemblen molt als ous de peixos.[7]
Les bosses comunes de mercat poden obstruir el tracte digestiu quan són ingerides,[8] i causen gana per restringir el moviment de menjar, o per omplir l'estómac i enganyar a l'animal que pot sentir que està sadollat. Un estudi de 1994 del fons del mar usant xarxes d'arrossegament al nord-oest del Mediterrani al voltant de la costa d'Espanya, França i Itàlia va mostrar una alta concentració de desaprofitaments; al voltant de 1.935 objectes per quilòmetre quadrat. Les desferres plàstiques representen el 77%, dels quals el 93% va ser de bosses de plàstic.[8]
Fonts de residus
S'estima que els vaixells amb contenidors perden prop de 10.000 contenidors a l'any (usualment durant les tempestes).[9] Un famós vessament va ocórrer en l'oceà Pacífic el 1992, quan milers d'ànecs de goma i altres joguines van caure al mar durant una tempesta. Les joguines van ser trobades des d'aquesta data al voltant del món; Curtis Ebbesmeyer i altres científics han usat aquest incident per comprendre millor les corrents marins. Incidents similars van ocórrer abans, amb el mateix potencial per seguir els corrents, com quan Hansa Carrier va perdre 21 contenidors (amb gran quantitat de sabatilles Nike).[10] El 2007, el MSC Napoli que estava encallat en el Canal de la Mànega, va llançar centenars de contenidors, la majoria en la Costa Juràssica, un lloc que és Patrimoni de la Humanitat.[11] Encara que al principi es va assumir que la majoria de les desferres marines provenien directament de descàrregues al mar (ocean dumpping), s'estima que al voltant de quatre cinquens[12] de les desferres marines provenen d'escombraries arrossegades pel vent d'escombriaires, i la que aboquen els desguassoss urbans.[2] El 1987, una marea de xeringues i altres desferres mèdiques van arribar a les costes de Nova Jersey, el Fresh Kill Landfill (la desferra sanitària més gran del món).[13][14] Fins i tot a la remota illa de subantàrtica de les Gòrgies del Sud, s'han trobat desferres relacionades amb la pesca, aproximadament el 80% de plàstics, que són els responsables d'embullar a un gran nombre de llops marins.[15]
Legalitat de la descàrrega de desferres al riu i al mar
La descàrrega al mar està controlada per lleis internacionals:
- La convenció de Londres (1972) - un acord de l'Organització de les Nacions Unides per al control de la descàrrega al mar.[16]
- MARPOL 73/78 - una convenció internacional designada a minimitzar la contaminació dels mars, incloent descàrrega, i contaminació per perduda de petroli.[17]
Lleis Europees
En 1972 i 1974, es van realitzar convencions a Oslo i París respectivament, aprovant-se el tractat internacional de Convenció OSPAR que controla la contaminació marina en el nord-oest de l'oceà Atlàntic al voltant d'Europa.[18] La Convenció de Barcelona és similar a l'anterior, encara que només protegeix el Mediterrani. La Directiva marc de l'aigua de 2000, és una directiva de la Unió Europea) en la qual tots els Estats membre de la Unió Europea mantenen les seves aigües fluvials, lacustres i costaneres netes de la influència humana.[19] A Anglaterra, la Llei d'accés a mar i costes es va crear per: «garantir la neteja i sanitat, llibertat productiva i biològica en el mar i l'oceà, prioritzant els sistemes per aconseguir un desenvolupament sostenible del medi ambient del mar i la seva zona costanera».[20]
Lleis dels EUA
En 1972, el Congrés dels Estats Units van aprovar la Llei de descàrrega al mar, donant a l'EPA el poder de monitorejar i regular la descàrrega de llots de depuradora, desferres industrials, desferres radioactives i material de risc biològic en les aigües territorials.[21] La llei va ser modificada 16 anys després per incloure desferres mèdiques.[22] És il·legal disposar qualsevol plàstic en aigües nord-americanes.[2] En 2008, la Legislatura Estatal de Califòrnia va considerar molts projectes de llei amb l'objecte de reduir les fonts de les desferres marines, seguint les recomanacions del Califòrnia Ocean Protection Council.[23]
Amo de les desferres
El dret de propietat, el dret marítim, i les lleis del mar han de ser de rellevància quan la pèrdua o abandó de propietat és trobada en el mar. La llei de salvament té les bases que un salvador ha de ser recompensat per posar en risc la seva vida i propietat per rescatar la propietat d'un altre perill. En terra ferma la distinció entre perduda deliberada i accidental dona el concepte de troballa d'un tresor. En Anglaterra, els béns de naufragis han de ser reportats al rebedor de naufragi, i si és identificable, ha de ser retornat al seu antic amo.[24]
La gran taca d'escombraries del Pacífic
Una vegada abocats a l'aigua, els desfets es desplacen. Aquestes desferres poden ser arrossegades pel vent, o seguir les corrents oceàniques i, algunes vegades, concentrar-se en girs oceànics (o vòrtex marins) on els corrents són més febles. La Gran taca d'escombraries del Pacífic és bon exemple d'això: comprenent una vasta regió al nord de l'oceà Pacífic plagat de desferres d'activitats humanes. S'estima la seva grandària major que Perú i conté més de tres milions de tones de plàstic.[25] La massa de plàstic en els oceans pot arribar a cent milions de tones.[12]
Les illes situades dins dels girs, sovint tenen les seves riberes costaneres degradades per les desferres que inevitablement arriben les seves costes. Un exemple típic són les illes Midway[26] i Hawaii.[27] Equips de neteja de tot el món patrullen aquestes platges per netejar aquesta amenaça ambiental.[26]
Taca d'escombraries de l'Atlàntic Nord
La segona taca d'escombraries més grans coneguda és la «Taca d'escombraries de l'Atlàntic Nord», estimant-se la seva grandària en centenars de quilòmetres.
Impacte ambiental
Molts animals que viuen en el mar consumeixen desferres flotants per error, ja que s'assemblen a les seves preses.[28] Les petites partícules s'assemblen molt al zooplàncton el que pot portar als animals filtradors a consumir-los i originar que entrin en la Cadena alimentària. En mostres preses del gir del pacífic nord en 1999 per Algalita Marine Reacerch Foundation, la massa de plàstic era sis vegades major que la de plàncton.[4][29]
.jpg)
Els additius tòxics usats en la fabricació del plàstic poden contaminar l'aigua i els voltants quan són exposats a l'aigua. Els contaminants hidròfobs transmesos per l'aigua s'agrupen en la superfície com desfets plàstics,[12] fent que el plàstic oposat en els oceans sigui més tòxic que el trobat a terra.[4] Els contaminants hidrofòbics es bioacumulen en teixits grassos, biomagnificant-se al llarg de la cadena alimentaria, causat gran dany als superdepredadors. Alguns additius plàstics són coneguts per interrompre el sistema endocrí, quan són consumits; uns altres poden deteriorar el sistema immunitari o fer decréixer la taxa reproductiva.[29]
No són perillosos totes les desferres d'activitats humanes en l'oceà. El ferro i el formigó (concret) fan poc dany al medi ambient, en estar generalment immòbils, i fins i tot poden ser usats com esculls artificials, incrementant la biodiversitat de les zones costaneres. S'han enfonsat vaixells deliberadament per a aquest motiu.[30] Alguns organismes s'han adaptat a viure en ambients amb desfets de plàstic,[31] el que ha permès als éssers adaptats a les desferres dispersar-se al voltant del món i convertir-se en espècies invasives en remots ecosistemes.[32]
Remoció de desferres
S'utilitzen diverses tècniques per remoure i agrupar els residus marins o (dels rius) per les jurisdiccions o organitzacions voluntàries. En comptes de netejar a mà, en algunes ciutats operen màquines netejadores de platges que recullen les escombraries dipositades pel mar al llarg de la zona costanera. Altres llocs (per ex. Baltimore[33]) agrupen els desfets quan estan surant en l'aigua; aquestes activitats es realitzen en llocs on les desferres flotants són un risc per a la navegació. Per exemple el US Army Corp of Engineers va comunicar moure cada mes 90 tones de "material flotant" de les vies de navegació en la Badia de San Francisco. Aquest cos ha estat fent aquest treball des de 1942, quan un hidroavió que portava a l'Almirall Chester W. Nimitz va col·lidir amb un tros de desfet flotant i es va enfonsar, resultant mort el pilot.[34]
Diversos tipus de "paranys d'escombraries" s'instal·len en els petits rius que flueixen al mar, per capturar els desfets transportats per l'aigua abans que arribin al mar. Per exemple, a Austràlia Meridional, Adelaida hi ha molts i coneguts "bastidors d'escombraries" o "parany per a contaminants grans" en el riu Torrens, que flueix (durant el període humit) al Golf St Vincent.[35]
Vegeu també
Referències
Enllaços externs
- NOAA Marine Debris Program – US National Oceanic and Atmospheric Administration