Deir al-Ghusun

Deir el-Ghusun podria haver estat el poble marcat com "El Dair" al mapa de Pierre Jacotin elaborat durant la invasió de Napoleó en 1799.^[2] A mitjans del segle xix va ser conegut per la seva producció de cotó.^[3]

En 1863, a les acaballes de l'Imperi Otomà, l'explorador francès Victor Guérin va passar-hi i assenyalà la vila al sud d'Attil. La va descriure com a gran, i ocupant una cimera.^[4] En 1882 el Survey of Western Palestine de la Palestine Exploration Fund la descriu com «un vila de grandària moderada, en un turó, amb un pou a l'oest. Al nord és obert al sòl baix. Està envoltat de magnífics boscos d'olives, que ocupen una àrea d'uns tres quilòmetres quadrats cap al sud.»^[5]

A principis del segle xx, els residents de Deir el-Ghusun van establir caserius agrícoles coneguts com a khirba, utilitzats principalment durant les estacions d'arada i collita, als afores del poble. A partir dels anys vint, sis d'ells es van convertir en viles independents.^[6]

Segons el cens organitzat en 1922 per les autoritats del Mandat Britànic, Deir al Ghusun tenia 1,.410 musulmans,^[7] incrementats en el cens de Palestina de 1931 a 2,060 musulmans en 451 cases.^[8]

En 1945, Deir al-Ghusun fou comptades amb les viles que després formarien Zemer, i plegades tenien una població de 2,860 musulmans,^[9] amb un total de 27,770 dúnams de terra.^[10] D'aquests, un total de 183 dúnams eren per cítrics i bananes, 13,757 eren per plantacions i terra de rec, 11,585 dúnams eren per a cereals,^[11] mentre 94 dúnams eren classificats com a sòl edificat.^[12]

Les viles de Jarisha i Masqufa eren situades dins Deir al-Ghusun però governades per consells de vila independents.^[13]

Després de la de la Guerra araboisraeliana de 1948, i després dels acords d'Armistici de 1949, Deir al-Ghusun va restar en mans de Jordània. Després de la Guerra dels Sis Dies el 1967, ha estat sota ocupació israeliana.