Cronista de la vila de Madrid

Es pot considerar que els primers cronistes de la Vila de Madrid, encara que no oficials, van ser aquells escriptors que van plasmar la història de Madrid en les seves obres, tals com Juan López de Hoyos en el segle XVI; Gil González Dávila, Jerónimo de la Quintana i Antonio de León Pinelo en el segle XVII; Ramón de la Cruz Cano y Olmedilla en el segle XVIII; i Ángel Fernández de los Ríos o José Amador de los Ríos Serrano en el segle xix.

És el 15 de juliol de 1864 quan es designa per primera vegada un «Cronista Mayor y Oficial de la Villa», títol amb caràcter vitalici que va recaure en Ramón Mesonero Romanos. A aquest el va succeir Julián Castellanos Velasco,^[2] i a aquest, Carlos Cambronero Martínez.

El Cos de Cronistes Oficials de la Vila es va crear en 1923, quan l'ajuntament de Madrid va nomenar Pedro de Répide i Antonio Velasco Zazo. La primera reglamentació dels cronistes oficials es va aprovar en 1942, i va establir que aquest càrrec de designació municipal seria vitalici, de caràcter purament honorífic i gratuït sense cap contraprestació professional. A partir d'aquest moment, per al nomenament de nous cronistes oficials de la Vila calia també l'aval dels cronistes existents. Les propostes eren elevades al ple de l'ajuntament, que decidia sobre el seu nomenament.

El 30 de gener de 1998, s'aprova un nou «Estatut del Cos de Cronistes de la Vila de Madrid», que va modificar el procés de nomenament perquè qualsevol institució pogués proposar candidatures, sent el ple de l'ajuntament l'encarregat d'acceptar-les. Va fixar també per primera vegada el nombre de cronistes del cos, que s'establia en un màxim de fins a dotze membres vius i en un mínim de sis, i el màxim de títols a atorgar en cada mandat corporatiu, que es va fixar en tres per legislatura mentre existissin vacants. Amb aquest estatut, a la fi de 1998, i després de més de vint anys sense nomenament de cap cronista oficial, van ser proposades fins a dotze candidatures individuals, sense que arribessin a prosperar vuit d'elles (les candidatures desestimades pel ple van ser les corresponents a Lluís Carandell, Moncho Alpuente, Lorenzo Díaz, Margarita Jiménez Gómez, Antonio Izquierdo Feriguela, José Fradejas Lebrero, José Montero Alonso i Manuel Montero Vallejo).^[3]

El 26 de novembre de 2009, el ple de l'ajuntament de Madrid va aprovar el vigent «Reglament del Cos de Cronistes de la Vila de Madrid»,^[4] amb la pretensió d'adaptar-se a la regulació a l'estructura organitzativa i competencial de l'ajuntament de Madrid (derivada del nou règim jurídic dels municipis de gran població, especialment la Llei 22/2006, de 4 de juliol, de Capitalitat i de Règim Especial de Madrid) i a les disposicions legislatives en matèria de paritat. Es van modificar tant el nombre màxim de cronistes, segons el qual el seu nombre no seria superior a quinze ni inferior a sis, així com el màxim de nomenaments a atorgar en cada mandat corporatiu, no podent atorgar-se més de cinc títols per mandat. Així mateix es va modificar el procediment de presentació de les candidatures, ara per qualsevol dels membres de la Junta de Govern o dels grups municipals. Es va indicar també que el cos de cronistes estigués conformat només per persones físiques, amb l'excepció de la concessió honorífica atorgada a l'Institut d'Estudis Madrilenys que es va fer en el seu moment, i que no computa per al nombre màxim de cronistes que integren el cos.

El març de 2011 es produeixen els primers nomenaments amb el vigent reglament, recaient per primera vegada, i simultàniament, en tres dones, les periodistes Mayte Alcaraz i Ruth González Toledano, i la historiadora María del Carmen Iglesias Cano.