Comedia sin título

Un autor es mostra en prosceni davant un públic real i els explica que és la seva responsabilitat cívica la que l'obliga a detenir l'obra, combatre el teatre burgès a l'ús i portar a l'escenari la realitat social, el clam del carrer. El discurs es veurà interromput per diversos espectadors, tramoies, figurants, apuntador i actors, fins que la revolució arriba i destrueix el teatre.

No ha arribat fins nosaltres el text del segon (probablement conclòs) i tercer acte (a penes imaginat) del qual s'anava a compondre l'obra, no obstant això sabem per declaracions d'amistats, com Margarita Xirgu, davant qui va llegir alguns parlaments del segon acte que aquest succeïa en una morgue i que, encara que no havia començat a treballar en el tercer, aquest anava a succeir al cel, amb cor d'àngels andalusos vestits de faralaes.

Es desconeix el títol final amb el qual el poeta anava a batejar l'obra, però per algunes declaracions podria ser El sueño de la vida, una picada d'ullet a un dels seus autors favorits, Calderón de la Barca.

-Que el gran poeta Federico García Lorca, un dels grans prestigis d'Espanya, treballa febrilment.

-Que està acabant el segon acte d'una obra ultra moderna en la qual maneja els més audaços procediments i sistemes teatrals.

-Que l'espectador no anirà a veure el que passa, sinó a sentir el que li passa.

-Que l'escenari i la sala estan units en el desenvolupament de l'obra.

-Que l'obra és summament forta.

-Que l'obra no té títol encara, però que el que mésli quadraria hagués estat La vida es sueño

-Que aquest títol ja el va utilitzar Calderón ...

-Que, de totes maneres, el títol serà semblant a aquest.

-Que la intensitat emocional de l'obra va en augment i que els espectadors que no poden mantenir el control dels seus nervis faran bé a abandonar la sala.

-Que l'obra tracta d'un problema social agut i latent.

-Que l'obra està resolta d'una manera sorprenent.

Ian Gibson citant El Heraldo de Madrid del 12 de febrer de 1936 en el seu llibre Lorca y el mundo gay

Malgrat considerar-se una peça inacabada i, per tant, de curta durada, pel seu tarannà surrealista ha estat portada amb èxit a escena tant per agrupacions professionals com per companyies de teatre universitari.^[3]

A Espanya es va estrenar en 1989 amb el text sense afegits al Teatro María Guerrero amb direcció de Lluís Pasqual,^[4] mentre que en 2005 ses va representar al Teatro de la Abadía amb una versió de Luis Miguel Cintra qui havia afegit altres texts lorquians (principalment d' El público) i algunes línies d'El Gran Teatro del Mundo de Calderón de la Barca.^[5]

La proximitat estètica entre El público i aquesta peça fa que es plantegin muntatges on convisquin tots dos, com és el cas del director polonès Pawel Nowicki qui les va estrenar en 1984 a Polònia i les va reposar en 2011 al Teatro Estudio del Centro Julio Mario Santo Domingo de Bogotá, Colòmbia.^[6]

Actualment està pendent de ser estrenada una versió d'Alberto Conejero a Madrid en la que el dramaturg ha completat els dos actes restants.^[7]