Colecistocinina

La CCK pot tenir diverses formes moleculars en funció del nombre d’aminoàcids que la componen. És un pèptid linear que pot trobar-se com a CCK-8, CCK-33, CCK-39 i CCK-58 entre d’altres.^[3][4] A la setena posició de la cadena d’aminoàcids de la CCK hi ha sempre una tirosina que és sulfatada i és en gran part la responsable de l’activitat biològica d’aquesta hormona.^[5]

La CCK per una banda és sintetitzada i segregada per les cèl·lules I presents a les mucoses del jejú i el duodè —part inicial de l’intestí prim— quan hi ha hagut ingesta; i per l’altra, s’allibera com a neurotransmissor a diverses regions del cervell, en concret l’hipotàlem, el còrtex, l’amígdala, l’hipocamp i el tàlem.^[4] Aquesta substància, per tant, funciona com a hormona peptídica a l’intestí, i com a neuropèptid al sistema nerviós central (SNC).

És sintetitzada a partir de la preprohormona preproCCK que al reaccionar amb aigua es trenca, formant pèptids i aminoàcids que acaben amb el mateix grup àcid carboxílic. A més de a les cèl·lules I del duodè, la CCK es sintetitza a les cèl·lules C de la tiroide, a cèl·lules cotricòtropes i melanòtropes de la glàndula pituïtària, i a cèl·lules de la medul·la adrenal.^[4]

Els efectes de la CCK estan controlats pels receptors de membrana CCK-1 i CCK-2 acoblats a proteïnes G, que es troben distribuïts al llarg del SNC; estant els primers sobretot a l'estómac i el pàncrees, i els segons al cervell. El CCK-2, a més de per la CCK, serveix com a receptor per la gastrina; i la seva activació provoca l’augment de l’alliberació d'inositol trifosfat i diacilglicerol, responsables de la regulació dels nivells intracel·lulars de calci.^[3]

La CCK actua a l’intestí prim com a reguladora de la secreció hormonal durant la digestió inhibint el buidatge gàstric a través dels receptors CCK-1. La massa en la qual es converteixen els aliments un cop ingerits en promou la síntesi, i la seva presència a la sang —que es manté fins a les cinc hores posteriors a la ingesta— desencadena una sèrie de reaccions.^[5] Per una banda, provoca l’alliberació d'enzims digestius des de les cèl·lules acinars del pàncrees fins al duodè, on participen en la digestió de greixos, hidrats de carboni i proteïnes. A més, la CCK provoca l’augment de la producció de bilis al fetge i indueix la contracció de la vesícula biliar, estimulant la relaxació i obertura de l'esfínter d’Oddi, — estructura que connecta el pàncrees i el duodè— fent que s’alliberi bilis a aquest últim.^[3] Aquests enzims digestius descomponen les proteïnes i els àcids grassos que han sigut els causants de l’alliberació de CCK, alhora que són els que fan que se n’inhibeixi la síntesi. És a dir, es tracta d’un cicle que es retroalimenta de manera que la CCK provoca l’aparició dels enzims digestius, i quan els nivells d’aquests són elevats i s’ha produït l’absorció dels aliments, es redueix la quantitat de CCK.

Els processos mitjançant els quals la CCK produeix els seus efectes encara són objecte d’estudi, però s’especula que ho fa a través de l'estimulació de mecanoreceptors gàstrics que intervenen en el mecanisme de retroalimentació neuronal entre l’intestí i els nuclis relacionats amb el control de la ingesta del cervell.^[5]

S’especula que pot ser que l'efecte de la CCK sobre la sacietat i l’alliberació d’enzims digestius pugui estar més influenciat per l’acció dels receptors CCK-1 del nervi vague que no pas pels presents a les cèl·lules acinars del pàncrees. Es creu que l’activació dels receptors CCK-1 del nervi vague per l’acció de la CCK té un paper important pel que fa a la secreció d’enzims digestius pancreàtics, i que són els responsables de l'enviament de senyals de sacietat cap a l’hipotàlem; de manera que en cas de lesió a aquest nervi, el neuropèptid deixa de tenir el seu efecte saciant.^[3][6]

A més de al duodè, la CCK es troba sobretot en la forma CCK-8 a neurones de diverses parts del SNC. La presència d’aquesta substància al SNC modula l’activitat d’altres hormones i neuropèptids. S’ha vist que en el mal funcionament dels receptors cerebrals de CCK —sobretot els CCK-2— pot tenir com a conseqüència l’aparició de trastorns mentals com ansietat, esquizofrènia, atacs de pànic, i s’especula que podria ser en part responsable de l’aparició d'al·lucinacions a la malaltia de Parkinson. També hi ha estudis que indiquen que la CCK podria estar relacionada amb la xarxa neuronal que controla la por i, a més, s’ha vist que aquesta hormona es troba implicada en la regulació dels mecanismes reforçants de la ingesta.

La CCK és una substància que es troba molt difusa per l’organisme i de la qual en queden bastants aspectes a estudiar; però s’ha vist que està implicada en la regulació dels nivells de diverses substàncies a més de les prèviament exposades. Per una banda, estimula l’alliberació de somatostatina o hormona del creixement (GH), que en grans quantitats també n’inhibeix la secreció i per tant en regula la quantitat.^[5]

També s’ha relacionat amb la síntesi d'insulina a través de l’activació dels receptors CCK-1 i de glucagó per la dels receptors CCK-2. A més, la secreció de CCK s’ha relacionat clarament amb proliferació cel·lular i la modulació de l’alliberament de leptina i gastrina al pàncrees.^[3] Per últim, s’ha vist que és responsable de l’aparició de somnolència després de la ingesta, i més recentment, s’ha trobat que podria estar implicada en la tolerància als opiacis com la morfina i l’heroïna, relacionant-se en part amb experiències d’hipersensibilitat al dolor durant la síndrome d’abstinència.