Cob (material)

El cob és un material de construcció utilitzat des de la prehistòria, ha coexistit amb la tova i la tàpia des d'almenys els inicis del neolític —entre 10.000 a 8.000 anys aC—, i ha estat utilitzat per algunes poblacions humanes sedentàries. Les estructures de cob es poden trobar en zones molt distants entre si, diverses cultures i els climes més diversos. Algunes de les estructures més antigues d'aquest material construïdes per l'home a l'Afganistan estan formades per terra argilosa piconada i cob,^[5] i el cob treballat (tabya) utilitzat al Magrib i l'Àndalus els segles xi i xii, va ser descrit acuradament per Ibn Khaldun el segle xiv.^[6][7] A l'Àfrica i a l'Orient Mitjà tanmateix es poden trobar molts edificis antics de cob, i diverses de cabanes d'aquest material es conserven a Nova Zelanda des de mitjans del segle xix.^[8]

En general, la construcció amb cob és més pròpia de climes humits, mentre que la tècnica de la tova i la tàpia és característica de climes més secs i assolellats. Això es conseqüència de les dificultats per assecar els maons en climes més plujosos. Tradicionalment el cob és una barreja d'argila (i, a vegades, sorra),^[9] amb palla i aigua, aixecada sobre fonaments excavats, preferentment sobre un sòl amb subsòl rocós. Per homogeneïtzar i compactar la barreja s'utilitzaven bous que la trepitjaven (pràctica anomenada cobbing).^[10] Posteriorment, quan la massa prenia la suficient consistència i homogeneïtat, els treballadors anaven alçant i modelant les parets. L'elevació de les parets progressava segons el temps de preassecat de la barreja: si estava massa humida no servia; si estava massa seca tampoc, havia de tenir una consistència modelable encara que no deliqüescent. Després de l'assecat i consolidació de les parets, el pas següent era «ajustar» les parets als elements estructurals bàsics, com brancals i llindes amb les que es realitzaven les portes o a d'altres elements de consolidació.^[11] Les parets de les cases antigues de cob tenien uns 60 cm de gruix, fet que els conferia un alt valor d'aïllament tèrmic i facilitava que les temperatures en els interiors es mantinguessin força estables: a l'estiu o durant els dies càlids bastant fresques, i càlides en els dies freds. Tot i que no era indispensable, al cob se li podia donar un acabat arrebossat amb calç, segons els costums tradicionals, i les seves característiques també permetien realitzar fàcilment relleus artístics a les parets, sempre que aquests no fossin baixos relleus molt profunds que poguessin debilitar l'estructura.^[12]