Fàbrica Casaramona

L'antiga fàbrica de filats i teixits Casaramona és un conjunt de gran coherència formal, format per un seguit d'edificacions (onze cossos de superfícies i alçades diferents), majoritàriament de planta baixa,^[3] per a facilitar el trasllat de mercaderies mitjançant un sistema de carrers interns, que alhora també servien de tallafocs. Les diverses solucions estructurals i els detalls ornamentals són resolts a partir d'una comprensió perfecta de la tecnologia del maó, sota una òptica tendent al funcionalisme. Les naus, de planta rectangular i amb coberta plana, són cobertes amb voltes de rajol que recolzen sobre pilars de ferro. Els arcs de descàrrega i un sistema de tirants metàl·lics contraresten les empentes laterals, que es descarreguen en uns pilars o contraforts que hi ha als murs de tancament. Aquests contraforts són acabats en pinacles, que creen un ritme vertical que contribueix a trencar-ne l'horitzontalitat. La decoració es completa a base de merlets de maó.^[3]

Les dues torres, que amaguen antics dipòsits d'aigua, marquen l'eix de simetria del conjunt. L'una situada a l'entrada, té inscrit el nom de la fàbrica en plafons de ceràmica i és rematada per una estructura de ferro. L'altra, situada a l'interior, té el dipòsit rodó a la part superior, que és rematada amb un cos format per arcs parabòlics i una coberta revestida de ceràmica.^[3]

Al vestíbul hi ha dues obres emblemàtiques de la col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació la Caixa: el mural Splat (2001), que l'artista Sol LeWitt va concebre especialment per al nou centre, i el núvol de neó Ambiente Spaziale (1951), que Lucio Fontana va realitzar per a la Triennal de Milà de 1953. També s'hi exposa l'obra Espai de dolor (1983), de Joseph Beuys.^{[cal citació]}

El 1909, l'industrial tèxtil Casimir Casaramona i Puigcercós, especialitzat en la confecció de mantes i tovalloles, va decidir concentrar la producció en una nova fàbrica al carrer de Mèxic, prop de la futura plaça d'Espanya, i va encarregar el projecte a l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch.^[4][5] El 9 de març del 1911, la seva fàbrica del carrer de Sant Rafael, 17 (vegeu casa-fàbrica Terrés) va ser destruïda per un incendi,^[4] la qual cosa va impulsar la construcció de la nova, inaugurada el 1913^[6] i que va guanyar el Concurs anual d'edificis artístics de l'Ajuntament de Barcelona.^[3]

Casaramona va morir el 18 de maig del mateix any, i el negoci va passar a mans del del seu fill August, però durà pocs anys, i va tancar abans del 1920.^[4] Les seves naus van servir com a magatzems de l'Exposició Internacional de 1929, i durant la Segona República s'hi va instal·lar la Guàrdia Civil.^[7] Després de la Guerra Civil espanyola i fins al 1992, va allotjar les cavallerisses i el parc mòbil de la Policia Nacional.^[3]

El 1963, l'antiga fàbrica va ser adquirida per la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis,^[6] que a partir del 1993 va rehabilitar-la per a instal·lar-hi el centre cultural CaixaForum Barcelona, inaugurat el 2002.^[8]

A la primera fase, de consolidació i restauració, encomanada a un arquitecte especialista en modernisme, Francisco Javier Asarta, s'hi va recuperar l’aspecte extern original, els elements decoratius en pedra, maó i ferro i se'n van eliminar els afegits.^[9]

Durant la segona fase, desenvolupada pels arquitectes Roberto Luna i Robert Brufau, es va construir un gran vestíbul subterrani i es van adaptar els tallers de la fàbrica com a sales d'exposicions. El projecte va permetre guanyar 5.000 m² subterranis i la creació d'una nova entrada.^[10]

Finalment, es van projectar l'auditori, la mediateca, els magatzems i altres espais de la planta baixa, i es va encarregar a l'arquitecte japonès Arata Isozaki i a Roberto Luna la integració dels accessos exteriors amb el vestíbul.^[10] Isozaki va dissenyar la monumental estructura de vidre i acer, en forma d'arbre. El pati anglès és de pedra calcària en referència al Pavelló d'Alemanya que Mies van der Rohe va projectat just al davant per a l'Exposició Internacional de 1929.^{[cal citació]}