Buccel·lari
El buccel·lari (en llatí bucellarius, plural bucellarii, en grec Βουκελλάριοι, literalment. 'menjagaletes') és una paraula que designava certes unitats de soldats del Baix Imperi Romà i de l'Imperi Romà d'Orient, als que no alimentava, pagava i armava l'estat, sinó una persona influent (un general o un governador), i es considerava que formaven part de "casa seva". El nom prové del pa sec o galeta que es donava com a ració a aquests guerrers.
Descripció
Els buccel·laris formaven tropes de cavalleria d'elit que eren contractades per particulars. Al començament del segle vii, constituïen una divisió d'elit de les forces terrestres del tema d'Opsícion i estaven sota l'autoritat d'un domèstic.[1]
Encara que sovint eren d'origen humil (camperols sense terra o guerrers expulsats del seu clan), tenien un estatus molt alt. Com a signe distintiu, portaven una mena de torca al voltant del coll, que indicava la seva professió i l'estreta relació que els unia amb el seu amo. Molts d'ells eren d'origen germànic, duien els cabells llargs i anaven armats amb un gran escut oval i una javelina llarga. Al principi, els buccel·laris eren gots o alans, però també podien ser grecs, amazics o romans. Les seves unitats eren generalment força petites, però en circumstàncies especials de guerra podien créixer fins a arribar a tenir diversos milers d'homes, ja que eren exèrcits privats i depenien de les necessitats del que contractava. Per això acostumaven a estar més ben entrenats i equipats, i també motivats, que els soldats de l'exèrcit estatal. Al segle vi, Belisari, en les guerres que va dur a terme sota Justinià I, va incorporar al seu exèrcit fins a 7.000 buccel·laris.
Els buccel·laris es van integrar tan bé en els principals exèrcits romans que la paraula va arribar a ser aplicada indiscriminadament a les tropes de cavalleria d'elit. Al segle vii, quan es van instaurar les zones de reclutament militar que constituïen la base del sistema dels temes o divisions civils i militars, un dels primers temes que va existir va ser el dels Buccel·laris, que agrupava Paflagònia, i part de Galàcia i de Frígia, a l'Anatòlia, i tenien la capital a Ancira.[2]
A Hispània, durant el regne visigot, un buccel·lari era el servidor d'un magnat visigot, que administrava un lot de terra dins els dos terços d'hisenda que corresponien a cada magnat, i per concessió d'aquest.[3]