Berserc
Un berserc[1] (en norrè, berserkr; sovint escrit amb l'anglicisme berserker[2]) era un guerrer viking famós per ser valent, fort i molt coratjós.[2] Dedicats al déu Odin, combatien en un estat de trànsit, la causa del qual va inspirar moltes teories.[3] La seva sola presència atemoria igual els enemics i els companys de batalla.
Segons la tradició, combatien mig despullats, vestits de pell d'os, el que explica llur nom, en vell nòrdic bjǫrn serkr que significaria pell d'óssos.[4] Altres autors dubten de l'etimologia bjǫrn (ós), i que seria una altra arrel *bar que significa «nu» o amb «armadura lleugera». Una pell d'os és feixuc i no gaire pràctic al combat.[5] Eren enrabiats, insensibles al dolor, i escumejaven per la boca. Es llançaven al combat amb fúria cega, fins i tot sense armadura ni cap mena de protecció. Sigui que a l'origen han estat un grup de bandolers o un grup de guerrers de la infanteria del primer mil·lenni, els fets històrics s'han mesclat amb elements de la fe i mitologia nòrdiques, en la qual un guerrer coratjós i la metamorfosi són temes freqüents.[6]
Morir heroicament en una batalla era una manera per fer-se elegir pels déus i ser portat al Valhal·la per les valquíries. Només els més fers obtenien aquest honor suprem. La mort se celebrava: l'heroi era conduït a una barca de fusta en la qual viatjaria cap al Valhal·la, s'alumava i es deixava córrer cremant, riu o mar avall. Segons la llegenda, l'esposa l'acompanyava i se suïcidava damunt el cos amb una espasa, per a arribar junts al Valhalla.
Van arribar a compondre una guàrdia personal al servei de diversos reis vikings. Eren marginats per la societat per considerar-se'ls bojos, i segons una llegenda que recorria eren licantrops, el que va motivar que se'ls temés més i se'ls reclogués, ja en la cristiandat, per considerar-los posseïts pel diable.
Les hipòtesis farmacològiques
Es creu que la seva resistència i indiferència al dolor provenien del consum de substàncies psicotròpiques.[4] Els primers suspectes van ser els fongs al·lucinògens (Psilocybe cubensis), o per la ingesta de pa o cervesa contaminats per Claviceps purpurea, un fong parasitari que es troba sovint al sègol, amb un alt contingut en compostos psicoactius com l'ergotamina i l'àcid lisèrgic, precursor de l'LSD.
Una altra hipòtesi és el consum de cervesa amb jusquiam negre (Hyoscyamus niger), planta al·lucinògena de la família de les solanàcies. La planta era coneguda i se'n van trobar en les tombes. H. niger produeix una sensació de gran lleugeresa, i com la belladona, causa fúria i violència, sovint acompanyades de riallades delirants.[7] Amb sobredosi, els alcaloides d'aquesta planta són altament tòxics i poden ocasionar el coma o la mort.[8]
En les arts
- «L’edició Maximum de Berserk comptarà amb una versió en català». Panini, 2023.
Referències
Bibliografia
- Beard, D. J.. «The Berserker in Icelandic Literature». A: Robin Thelwall,. Approaches to Oral Literature. New University of Ulster, 1978, p. 99-114.
- Höfler, Otto. «Berserker». A: Reallexikon der Germanischen Altertumskunde (en alemany). tom 2. Berlín: Walter de Gruyter, 1976, p. 298-304. ISBN 3-11-016227-X.
- Holtsmark, Anne «On the Werewolf Motif in Egil's saga Skalla-Grímssonar» (en anglès). Scientia Islandica/Science in Iceland, 1, 1968, pàg. 7-9.
- Speidel, Michael «Berserks: A History of Indo-European "Mad Warriors"» (en anglès). Journal of World History, 13, 2, 2002, pàg. 253–290. DOI: 10.1353/jwh.2002.0054. ISSN: 1527-8050.
- Gaiman, Neil; Llisterri, Anna (trad.). Mites nòrdics (en català, traduït de l'anglès). Catedral, 2017. ISBN 978-84-1667348-3.
