Aron Nimzowitsch

Les seues teories eren contraposades a les del doctor alemany Tarrasch, que tenia un joc més antiquat i decimonònic. Per rebatre aquesta manera de jugar va escriure el llibre Nous conceptes sobre els escacs moderns i antics que va ser publicat a la Wienner Schachzeitung el 1913, al qual va desenvolupar tot un seguit de conceptes que van donar al seu joc el nom d'hipermodern.

Pretenia sistematitzar l'art dels escacs per a fer-ne un joc gairebé científic, va escriure el tractat més important sobre escacs fins a aquella època, el llibre "El meu sistema" (Mein system en alemany), que va ser el manual de gran quantitat d'escaquistes moderns, fins i tot actualment té valor pràctic. En aquest llibre tracta sobre la importància del centre i el desenvolupament, conceptes ja esmentats i estudiats per Morphy i Steinitz, la gran fecunditat de les columnes obertes com a mitjà per a arribar a la setena i vuitena files, el peó passat, el canvi de peces i el concepte de valor de les peces, que va ser revolucionat; la major part dels temes actuals hi van ser analitzats com ara la peça clavada o l'escac a la descoberta. Però la seva revolució principal va ser sobre el concepte de la cadena de peons, fent paradigmàtica la defensa francesa, i amb ella la variant de l'avanç, a banda de portar al món dels escacs els conceptes de sobreprotecció, ja esmentat per Siegbert Tarrasch i de profilaxi, del qual en Kàrpov ha estat el major exponent.

Un dels seus punts forts van ser els peons aïllats i el bloqueig. Per a ell calia trobar debilitats en la formació enemiga i atacar-les amb atacs revolucionaris o evolucionaris, tot fent canvis de flanc al tauler.

Va ésser un jugador brillant tot i que no va arribar mai a campió del món i va obtenir resultats pobres davant de jugadors com Alekhin o Lasker, però ha passat a la història com el pare dels escacs hipermoderns.

Fou 4t al Torneig de Carlsbad de 1907 (el campió fou Akiba Rubinstein).^[1][2]Fou tercer al Torneig d'escacs d'Hamburg de 1910 (17è DSB Congress), per darrere de Carl Schlechter i Oldřich Duras.^[3]El 1911 fou setè al fortíssim Torneig de Sant Sebastià (el campió fou Capablanca).^[4]Fou 6è al fortíssim torneig de Carlsbad de 1911 (el campió fou Richard Teichmann)^[5][6][7][8] El 1912 fou segon al torneig de Sant Sebastià (el campió fou Rubinstein).^[9]El 1923 empatà als llocs 6è-7è amb Karel Treybal al fort Torneig de Carlsbad (el campió fou Aleksandr Alekhin).^[10][11][12] El 1929 fou 1r al fort Torneig de Carlsbad, per davant de José Raúl Capablanca i de Rudolf Spielmann.^[13][14][15] Fou tercer al torneig de Bled de 1931, (el campió fou un estel·lar Aleksandr Alekhin).^{[16][17][18][19]}

D'entre els seus nombrosos bons resultats, en destaca la victòria en dues ocasions al Campionat Nòrdic, els anys 1924 i 1934, a Copenhaguen. En guanyar l'edició de 1934, fou guardonat amb el títol de Nordiske kongresmestre.^[20][21]