Aleksandr Serafimóvitx

Serafimóvitx va néixer en un poble de cosacs al riu Don. El seu pare era tresorer en un regiment de cosacs. Va assistir a una escola primària, i després va estudiar a la Facultat de Física i Matemàtiques de la Universitat Estatal de Sant Petersburg. Durant el seu temps a la Universitat es va fer amic d'Aleksandr Uliànov, el germà gran de Lenin. Per la seva participació en el moviment revolucionari (juntament amb A. I. Uliànov) i en relació amb l'intent d'assassinat d'Alexandre III, Popov va ser detingut i deportat a la gubèrnia d'Arkhànguelsk. Durant la seva estada a Pínega escriuria el seu primer conte, "Sobre el glaç", publicat sota el pseudònim Serafimóvitx al diari Rúskie Vedomosti, rus: Русские ведомости ("Gaseta de Rússia") en 1889. Quan va acabar la seva deportació, Serafimóvitx va viure al Don sota vigilància policial, i va continuar la seva carrera literària.^[2]

Va començar a escriure històries el 1889. Les seves obres d'aquest període mostraven la vida dura i les condicions laborals dels camperols. Durant la Revolució Russa de 1905, va continuar descrivint el tractament brutal i injust dels camperols sota el govern tsarista, i va començar a escriure històries d'homes i dones revolucionàries i les seves activitats.^[2]

Durant la Primera Guerra Mundial, Serafimóvitx va ser corresponsal de guerra de la "Gaseta de Rússia".

Al començament de la Revolució Russa de 1917 es va unir als bolxevics, i es va convertir en membre del PCUS. En 1918 va dirigir el departament literari del diari Izvéstia.

La seva obra més coneguda d'aquesta època és la novel·la El diluvi de ferro, rus: Железный поток Jelezni potok (1924), creada durant la Guerra Civil Russa i basada en un fet real d'una unitat de l'Exèrcit Roig que va escapar del setge a què era sotmesa pels enemics blancs.^[3][4]També va escriure una adaptació teatral d'El diluvi de ferro, que va ser produïda per Nikolai Okhlópkov al teatre realista de Moscou i va ser objecte de diverses idees de filmació per Serguei Eisenstein.^[5]Després d'El diluvi de ferro, va publicar contes, dibuixos i obres sobre la construcció de l'Estat soviètic i el creixement de la cultura soviètica.

Des de novembre de 1926 a l'agost de 1929, va ser el cap de redacció de la revista Oktiabr. Fou delegat al 16è Congrés del PCUS. En 1934 fou seleccionat com a membre del Presídium de la Unió d'Escriptors Soviètics.

Va morir a Moscou el 1949.^[2]La seva tomba es troba al cementiri de Novodévitxi de la capital russa.

El fill de Serafimóvitx - Anatoli - va morir durant la Guerra Civil.

Les obres de Serafimóvitx van ser elogiades per molts dels seus col·legues escriptors. Maksim Gorki apreciava sobretot el seu talent, i el va presentar al grup Sreda a Moscou i va publicar les seves obres a les col·leccions Znanie. A Lev Tolstoi li agradava la seva novel·la curta Sorres, rus: Пески Peski.

El Premi Nobel Mikhaïl Xólokhov va dir d'ell:

"Serafimóvitx era un gran home, un veritable artista les històries són properes i estimades per nosaltres; ell era un d'aquesta generació d'escriptors de la qual vam aprendre en la nostra joventut."^[6]

Vladímir Korolenko va dir de la primera història de Serafimóvitx, Sobre el glaç, rus: На льдине Na ldine (1889):

"Llenguatge esplèndid, ple d'imatges, concís i de gran abast, descripcions brillants i lúcides." ^[6]

En 1933, el poble d'Ust-Medveditskaia fou reanomenat com a Serafimóvitx en honor de l'escriptor, que hi va viure durant un temps. La casa que va pertànyer a l'escriptor és ara un museu en memòria seva.